Es va girar de cop, inquieta. Algú la mirava.Ho va notar. Però no res. Ningú la mirava. Uns prenien cafè, d'altres llegien el diari i la majoria estaven enfrescats conversant.
Les aspes del ventilador suspès del sostre feien voleiar els vestits estiuencs. Onades de colors amb gust de cafè.
En aquell instant algú creuava la porta i sortia al carrer amb la premonició que se'l miraven. Es va girar de pressa per caçar la mirada però ella continuava a la barra, immutable.
Durant uns segons la va contemplar. Va sentir gelos de l'aire enjogassat amb la tela del seu vestit. Va agafar la maneta en el moment precís que ella es girava buscant uns ulls. La porta com un parpadeig es va tancar.
17 comentaris:
I així es va acabar? Fatal, havien d'haver continuat jugant!
Quina oportunitat perduda! La vida està plena d'atzar
Si no es van creuar les mirades...és que aquell no era el millor moment.
petó
Es van veure, es van notar i comunicar ... però no en temps real.
De vegades no sabem que seria de la nostra vida si les coses passessin un instant abans o després.
Un relat molt bonic.
Bona nit Joana.
prefereixo pensar que va tancar la porta i es varen quedar els dos dins la mateixa habitació
M´has fet capbussar fins set anys enrere. Per això.
Ohhhh, ja passen històries així. I les que no sabem; ara bé, l'atzar pot tornar-los a fer coincidir.
Instants que marquen la diferència...
Bon joc de mirades....! hi ha mirades que ho diuen tot i altres que no es saben com legir
mirades que es busquen...
un dia es creuaran les mirades que avui no s'han trobat, n'estic ben segura...
petons guapa!
continuarà...
o no?
fas venir ganes que segueixi!
Petonassos!
El joc de mirades va acompanyat de l'aleteig de la papallona al cos i les pessigolles de la joventud. Un retorn molt intens i romàntic als prludis de la coneixença dels primers amors.
Molt tendre.
Mirar sense mirar,
veure sense veure...
Voluntat contra voluntat...
I... al cap davall
el fil surt del cabdell.
.................. Anton
Gràcies per la teva mirada.
Ooooh per favor! Però això no es pot acabar així!!! Serà possible? En fi, deu ser que no s'havien de trobar... la vida dicta sentència!"
Gairebé exclamo un gran "uuuuuiiiiii!" al tren, semblant al que fa el públic d'un camp de futbol quan algú falla un penal per ben poc :P
Quin final, no? ai, ai, ai... Un petó, Joana.
Xexu,
Així acaba. Si vols m'invento la continuació :)
Déric,
La vida és un atzar constant però a vegades cal provocar-lo.
Fra,
Els planetes no estaven al.lienats :)
Pere,
Millor no pensar-ho.Passa i prou :)
Bon dia Pere!
Joan,
Deixar anar la imaginació ...en sabem oi?
Toy,
Maco, maco :)
Khalina,
O provocar que passi...
Joana,
La vida està feta d'aquests instants només que sovint ens passen desapercebuts.
Elfree,
Cal estar atents i desxifrar-les :)
Mar,
ja sol passar oi? jejejej
Carme,
per què no? quan vingui la insiració :)molts records Carme
Joana,
Tot acompanya tot només que ens distreiem...
Rebaixes,
gràcies a tu per anar teixint paraules .
Porquet,
Continuarà...jajajaj
DooMM,
Al tren? jejejejejM'agrada :)
Jordi,
Continuarà...
Petons!
Publica un comentari a l'entrada