Avui s'ha mort la lourdes,una veïna del poble on vaig viure fins que vaig poder independitzar-me al voltant dels 20 anys. Dues cases més enllà de casa meva.Pel davant o pel darrere sempre ens hem anat veient. Sovint els veïns són més propers que familiars que veus molt de tant en tant.
Recordo quan era una adolescent un pèl rebel que vaig dir-li a la meva mare que això de visitar als familiars del difunt i entrar i sortir de la seva casa tot el sant dia a mi no m'agradava. Al poble es fa així, em va contestar.T'agradi o no. Però llavors pensava que no tenia cap sentit.Recordar al difunt amb adjectius una i altra vegada era com furgar a la llaga i remoure els sentiments a més del desconsol que hom pateix per la pèrdua d'algú estimat.
Estava equivocada i molt.
Per la meva professió, de ben jove, vaig haver de familiaritzar-me amb la mort. Nens, mares i pares de família i persones més grans. Però aquestes persones eren forànies i la mort la veia de lluny malgrat poder tocar-la.
Quan algú proper se'n va comences a qüestionar-te el sentit de la teva pròpia existència,la vulnerabilitat,la fugacitat de totes i cadascuna de les circumstàncies que ens ajuden en el procés vital.
Quan el pare es va morir vivia a casa meva, no al poble. La mare havia pujat a fer un cop d'ull a la casa i a l'hort. la primera persona a qui vaig trucar va ser la filla de la Lourdes i ella va anar a casa a dir-li-ho a la mare. Els tràmits fins que no vam arribar al poble es van allargar fins a les onze de la nit.
Allà assegudes i fent companyia a la mare hi havia les veïnes, entre elles la Lourdes. Totes fent costat a la mare. No la van deixar fins que vam arribar... Des de les 4 fins a les 11 de la nit. Tota una lliçó per a mi.
Avui no he pogut parlar amb la mare fins tard. Estava fent-los companyia...
Costa tant poc acompanyar, mirar el silenci ,fer allò que en alguns moments només podem fer : ser-hi.
imatge llddona
El banc de pedra resta immòbil, fred. Des d'avui, solitari.Sense conversa. En pocs dies arribarà la primavera i el jardi tornarà a pintar-se de colors. Els teus llavis de vermell ens somriuran des d'allà on siguis , Lourdes.
23 comentaris:
Una nova lliçó apresa. Aquesta és de les que no ensenyen enlloc i que per interioritzar-la l'has de viure. Ara saps, com tots quan ens toca aprendre'n, que acompanyar pot ser mitja vida davant d'un tràngol així. Però no t'estranyis de no haver pensat així quan eres jove, hi ha coses que només s'entenen amb el temps, per més que ens diguin els grans.
Acompanyar, una paraula que diu molt més del que sembla...és estar ahir en el moment precís, és respectar a l'altre, és mostrar el teu recolzament de la manera més senzilla però efectiva...amb la presència. I això, en el cas que expliques, fa que el dolor sigui respectat, que no calguin paraules per omplir el temps ni l'espai, ni per evadir els pensament. El silenci també acompanya.
Bonic post, felicitats!
Generalitzant el que dius crec que és molt important ser-hi quan cal ser-hi, és a dir que la vida ens fa grans quan estem on ens necessiten ... sense que ningú hagi de demanar-nos-ho.
Bona nit Joana.
la vida i la mort sempre són camins solitaris. Mentida. Sempre hi ha algú que t'acompanya.
Quan vius un moment d'aquests, la companya, les abraçades i saber que hi son, no se transmetre com ajuda, molt.
Ser-hi, com dius, acaba essent el més important, en la vida i en la mort...
d'aquesta mena de lliçons ens en falten sempre moltes per aprendre, però mica en mica ens hi trobem i les podem viure.
Una abraçada ben forta, Joana, un record preciós per la Lourdes, que ens ha emocionat a tots.
nina...
acompanyar...
jo et diria que, en aquest veïnatge virtual, s'ha "recuperat", "s'estila"...
i parlo per experiència pròpia... quan van morir els pares... vau seure al meu costa per acompanyar-me...
i en viu... és cert que depèn de la banda (i com tu molt bé dius l'edat) on et trobis...
quan la tristor, el dolor, et colpeja, trobar un somriure, una paraula, un gest, conforta...
i XeXu, estic segur que Joana "ja fa dies" que ho sap l'important que és acompanyar i sentir-se acompanyat...
nina estimada, un petó ben dolç i una abraçada immensa, per acompanyar
:¬)***
De vegades, ser-hi ja és molt.
Una abraçada bonica.
de vegades no calen les paraules, només amb ser-hi ja fem molt.
Viurà en el rercord i el record també acompanya.
Suposo que en aquests moments difícils estar acompanyat ajuda a pasar el tràngol. Es veu que l'estimaves a aquesta veïna. Un petó, JOANA, i el condol per la part que et toca.
A les ciutats grans els ritus , la vetlla, i l'acompanyament gairebé s'han perdut...es bo fer-se costat, acompanyar-se en moments dolorosos...la mort ens fa replantejar.nos la vida....gràcies per les teves paraules i el seu contingut
Xexu,
L'escola de la vida. No n'hi ha cap de millor.
Ona,
El silenci acompanya. M'agrada! gràcies
Pere,
De fet és fer allò que et surt de dins sense donar-hi més voltes :)
Tibau,
Quanta sort tenir algú en aquests moments. Jo he vist l'altra cara de la moneda i és molt trist .
Joana,
una abraçada silenciosa per a tu Joana. És el que puc fer ara mateix .
Carme,
Gràcies , anem aprenent...per sort!
barbollaire,
s'han perdut tantes bones coses pel camí que el fet de dir aquest " s'estila" penso que és gunayar-ne un bon grapat. Asseure's i fer companyia, ni que sigui virtualment. També hi eres tu en el seu moment i t'ho agraeixo :)
geràonima,
i no costa tant!
Joan Gasull,
De fet hi ha moment que tampoc et surten i acompanyes en silenci...gràcies i benvingut!
Novesflors,
Ara esncara és massa recent, la veiem asseguda en un banc davant de casa seva saludant a tothom...
Jordicine,
Era com de la família... sí!
Elfree,
Gràcies per les teves. també tu sempre ets a tot arreu i s'agraeix. Ens veurem el 14!!!
Mai no he viscut un acompanyament a casa, com el que tu expliques. Però he viscut uns quants dies al tanatori i cada cop m'ha agradat menys. És horrible el safareig que s'arriba a fer en aquelles sales impersonals i plenes de gent que sovint no saps ni qui és.
Al final, el dol l'has de fer sol.
Un post trist, Joana, però preciós. Un gest tan senzill com acompanyar a algú i mira que pot arribar a costar en segons quines situacions, però mira que el pot arribar a agrair una persona en segons quines altres situacions.
M'has fet pensar en com es viu la mort en els pobles, que encara és força diferent de les ciutats. M'has fet pensar en un llibre que em va encantar "l'acabadora". Si pots i no l'has llegit, fes-ho.
Repeteixo, un post preciós. La Lourdes continuarà fent-vos companyia, allà on sigui.
Quan estigui malalt només vull veure personal sanitari per allà, ningú més.
Si em refaig, ho celebrarem; si no, celebreu-ho sense mi.
Aquells familiars del mort, que no ho saben que aqui no deixen estar per sempre a ningú?. A ells tampoc, no et refot!. I els amics, que foten tanta estona burjant en el dolor?. Qué fan aquells parents, passen llista?. Vaig a dir un impersonal "t´acompanyo el sentiment" als dos familiars que conec i sortiré del tanatori amb un coet al cul....
Tant hipòcrita només ho he pogut ser perque les desgràcies amb majúscules m´han respectat.
M´en penedeixo.
Ara estic amb el que ha resumit magnificament en Pere més amunt: "la vida ens fa grans quan estem a on ens necessiten".
Acompanyar, els silencis ja parlen.
Yáiza,
Per sort jo el vaig viure amb el meu pare, a casa, gens fred, gens sola, amb la mare, els familiars i veïns, al poble...
Porquet,
gràcies per les teves paraules i la teva recopmanació. Me l'apunto.
Toy,
A tots ens poden al nostre lloc d'una manera o altre i sort en tenim...de adonar-nos-en.
Rafel,
Molt.Sovint més que les paraules,algunes buides. gràcies
Em desarmes quan et poses a escriure així i barreges la tendresa amb la naturalitat. He vist el banc de pedra solitari. Una mica de llum per a la Lourdes i una abraçada per a tu.
com canviem els punts de vista amb el temps. Una abraçada que acompanya
com canviem els punts de vista amb el temps. Una abraçada que acompanya
Els pobles són savis.
Segur que t'està somrient, i el banc de pedra, ara amb la primavera recuperarà l'escalfor.
Paseante,
És la realitat. Gairebé sobren les paraules...gràcies !
Khalina,
Doncs sí i saber reconèixer-ho, molt milllor. gràcies
Tondo,
La gent dels pobles són savis i els seus exemples no els hauríem de perdre, malgrat tot anem perdent :(
Publica un comentari a l'entrada