El petó

EL PETÓ (V-J day a Times Square), Alfred Eisenstaedt 1945

Quan es va assabentar de la mort del seu pare li va costar uns dies decidir-se a telefonar-li . Sabia de sobres que aquest fet era una excusa perfecte per sentir la seva veu. Donar el pèsam a una ex-parella després de tants anys de no veure's era despertar molts records sommorts a la memòria i desconeixia com reaccionarien .També sabia de bona font que ara no tenia parella i això encara la feia dubtar més. En el fons hagués preferit que en tingués de parella com ella que estava casada des de feia uns anys. Saber-lo lliure la inquietava. Li havien explicat que havia tingut un munt d'amants i que no tenia fills. Era el tipus d'home un xic bohemi i si havia de ser sincera un vividor. Però, no un vividor d'aprofitar-se dels diners dels altres ni de les dones sinó un vividor de la vida. Havia viatjat molt i havia viscut en diferents països. Treballava quan ho necessitava i deixava de fer-ho quan tenia calers per a seguir viatjant. Parlava idiomes i havia après tota mena d'oficis. Alguns dels seus amors eren d'arreu del món...Amb ella havien estat a París .Un cop. Aquell primer viatge ple de petons nous. És clar que li hagués agradat conèixer Nova York i molts altres llocs.

Després de telefonar-li van quedar per a fer un cafè, un altre dia per dinar i un altre per sopar. Després d'aquest sopar no s'havien tornat a veure mai més.

La cuidadora recull els gots del berenar. El del cafè amb llet o el del suc de fruites.S'adona que la Fina està d'esquena al televisor tot i havent-la deixat de cares asseguda a la cadira de rodes.

Té els ulls fixes al quadre de la paret. El racó preferit de la Fina. S'hi passa les tardes. No parla amb ningú, no li agrada llegir ni mirar la televisió. Té els ulls emboirats i el cap espès. Té dies tranquils i dies més neguitosos.

La seva malaltia ha anat progressant i és difícil mantenir-hi una conversa. Quan parla ho fa de la seva juventut quan encara vivia amb els pares i un germà i una germana. No té cap record dels anys de casada ni de la seva professió. No reconeix els fills ni els néts...

Hi ha dies que somriu amb la mirada perduda, n'hi ha que plora. No pot caminar. No li fa mal res... Menja, dorm i qui sap què li passa pel cap...

Quan la cuidadora li agafa el got de les mans i li eixuga els llavis amb un toballó de paper la Fina somriu i li diu:

- Jo vaig estar a París i recordo qui em va donar el primer petó... Era un "hippi"

La cuidadora pensa que avui la Fina té un bon dia i empenyent la cadira de rodes la torna a posar de cares al televisor perquè es distregui una estona abans de sopar.

És una altra aportació a Relats conjunts