Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dilluns, 21 de febrer de 2011

El petó

EL PETÓ (V-J day a Times Square), Alfred Eisenstaedt 1945
Quan es va assabentar de la mort del seu pare li va costar uns dies decidir-se a telefonar-li . Sabia de sobres que aquest fet era una excusa perfecte per sentir la seva veu. Donar el pèsam a una ex-parella després de tants anys de no veure's era despertar molts records sommorts a la memòria i desconeixia com reaccionarien .També sabia de bona font que ara no tenia parella i això encara la feia dubtar més. En el fons hagués preferit que en tingués de parella com ella que estava casada des de feia uns anys. Saber-lo lliure la inquietava. Li havien explicat que havia tingut un munt d'amants i que no tenia fills. Era el tipus d'home un xic bohemi i si havia de ser sincera un vividor. Però, no un vividor d'aprofitar-se dels diners dels altres ni de les dones sinó un vividor de la vida. Havia viatjat molt i havia viscut en diferents països. Treballava quan ho necessitava i deixava de fer-ho quan tenia calers per a seguir viatjant. Parlava idiomes i havia après tota mena d'oficis. Alguns dels seus amors eren d'arreu del món...Amb ella havien estat a París .Un cop. Aquell primer viatge ple de petons nous. És clar que li hagués agradat conèixer Nova York i molts altres llocs.

Després de telefonar-li van quedar per a fer un cafè, un altre dia per dinar i un altre per sopar. Després d'aquest sopar no s'havien tornat a veure mai més.

La cuidadora recull els gots del berenar. El del cafè amb llet o el del suc de fruites.S'adona que la Fina està d'esquena al televisor tot i havent-la deixat de cares asseguda a la cadira de rodes.

Té els ulls fixes al quadre de la paret. El racó preferit de la Fina. S'hi passa les tardes. No parla amb ningú, no li agrada llegir ni mirar la televisió. Té els ulls emboirats i el cap espès. Té dies tranquils i dies més neguitosos.

La seva malaltia ha anat progressant i és difícil mantenir-hi una conversa. Quan parla ho fa de la seva juventut quan encara vivia amb els pares i un germà i una germana. No té cap record dels anys de casada ni de la seva professió. No reconeix els fills ni els néts...

Hi ha dies que somriu amb la mirada perduda, n'hi ha que plora. No pot caminar. No li fa mal res... Menja, dorm i qui sap què li passa pel cap...

Quan la cuidadora li agafa el got de les mans i li eixuga els llavis amb un toballó de paper la Fina somriu i li diu:

- Jo vaig estar a París i recordo qui em va donar el primer petó... Era un "hippi"

La cuidadora pensa que avui la Fina té un bon dia i empenyent la cadira de rodes la torna a posar de cares al televisor perquè es distregui una estona abans de sopar.
És una altra aportació a Relats conjunts

21 comentaris:

XeXu ha dit...

Molt bona història, de passat i present, de records que perduren per sobre d'altres, i és que això és així, mai podrem entendre el que la nostra ment selecciona per guardar amb pany i forrellat.

Elfreelang ha dit...

Molt bon relat Joana....d'un record a un altre...tendre i trist

Natàlia ha dit...

Molt tendre. Es veritat que hi ha moments que no s'obliden, imatges, olors, paraules que sempre ens evoquen un lloc, un moment, en la nostra història vital.....
Una abraçada

Mono ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Bargalloneta ha dit...

Un xic trist però molt emocionant!!
un petó

montse ha dit...

Un bon relat, tendre, trist, real.

garbi24 ha dit...

sempre ens queda el record d'allò que hem viscut i ens ajuda a tirar endavant

◊ Dissortat ◊ ha dit...

Un record que dóna ànims a una vida monòtona que es consumeix.

Molt bo, Joana.

Robertinhos ha dit...

a mi em costa tornar a estar actiu i tu mantens el pols literari com sempre...brillant. Així m'agrada!!!

Una abraçada

DooMMasteR ha dit...

M'ha agradat molt, Joana :-)

Pakiba ha dit...

M'agradat molt, sempre tenin records que en agrada recordar

efe ha dit...

Molt tendre...

Això, el que ha viscut, ja ningú no li ho trau. I pot reviure el bes sempre que li vinga de gust.

M'ha agradat!

Carme ha dit...

Molt bonic, Joana.

M'ha agradat que es girés d'esquena a la tele, per poder recordar millor, sense distraccions... però la cuidadora benintencionada...

Una abraçada.

jordicine ha dit...

M'ha agradat la història. La meva germana, a casa seva, té aquesta foto emmarcada, molt gran. Un petó, JOANA. I fins dissabte.

Filadora ha dit...

M'ha encantat. Homes així són difícils d'oblidar.

McAbeu ha dit...

M'ha agradat, està molt ben escrit. De vegades no podem dominar els records, els que venen i els que no.

Pere ha dit...

És clar que no s'oblida un primer petó i més si fa tants anys, encara que la malaltia vagi avançant poc a poc.
Em fa gràcia l'aclariment que fas del vividor: ni roba diners, ni s'aprofita de les dones i també trobo curiosa la inquietud de la dona casada quan l'antic amant segueix solter i lliure ...

Bona tarda Joana.

el paseante ha dit...

La Fina només recorda la part de la vida que val més la pena recordar: la primera juventud. Un relat magnífic, Joana.

enfermero9 ha dit...

Bonita entrada Joana, muy bonita.
Rafa.

Pd40 ha dit...

Un relat deliciós, ple de sentiment. Continues en forma, Joana :)

Una abraçada.

Joana ha dit...

Moltes gràcies amics!