Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimecres, 24 de febrer de 2010

La Nit estelada

La nit estelada Vincent Van Gogh 1889




Des de feia uns mesos anava sovint a la mateixa cafeteria nova que havien obert al barri.

Hi anava perquè feien uns xurros cruixents i l'hi servien un te de canyella en una tetera gran, de vidre, aromàtic i d'un color d'or vell.El sucre, de canya i la tassa també de vidre amb una nansa de metall, d'aquell que quan l'agafes no et crema les mans. S'hi sentia a gust.

Una cambrera atrafagada preparava els caputxins darrere la barra, els suissos i tota l'amalgama de tes i cafès. Curts, llargs, amb llet condensada, amb espuma...del Brasil.

Des que hi anava es va adonar que , assegut a la barra i practicament al mateix seient, hi havia un jove que prenia cada dia un tallat. S'hi passava estona aquell xicot, a la barra. Abstret. Mirant...

Sí, va deduir que es mirava a la cambrera. Una noia morena, de faccions rasgades, espigada de cos i amb una cintura d'un parell de pams...

I ella va pensar que be valia la pena perdre una estona cada dia per a contemplar-la. No se la miraria a ella que la seva cintura ja en feia més de quatre, de pams...

El xicot en qüestió tampoc estava de mal veure. Un jove de poc més de 35, fortot i amb una mata de cabells atepeïda i rinxolada. Ulls clars i una vestimenta acurada. Feia olor. Ella n'era una experta en flaires. I la seva l'hi arribava barrejant-se amb l'aroma de canella. Era una agradable combinació.

Algun dia escriuré una història, va pensar. Només observant ja tens el fil d'un argument i ella es considerava una bona observadora de la vida quotidiana.

Aquest noi deu estar boig per la cambrera. No hi ha dubte, pensava entre glop i glop de te.

Un dia quan va arribar a la cafeteria no va trobar lloc a cap taula.

Decidida va anar al primer tamboret buit de la barra. Va demanar el seu te habitual i d'una llambregada es va trobar asseguda al seu costat. L'olor inconfundible i els ulls clavats als seus. Va somriure-li tota enrojolada ( ves que no endevini el que penso...).

Va copsar uns ulls blau verds semblants als colors del quadre que hi havia a la paret del davant, flanquejat per tota mena de licors. Un Van Gogh va deduir a l'instant.

De seguida va entendre que esmerçar una estona cada dia per a contemplar-lo era el que de veritat valia la pena.

Deu estar boig per el quadre, va pensar.

Hauré de canviar l'argument...

Trobareu més propostes al blog de Relats Conjunts

29 comentaris:

Elvira FR ha dit...

M'ha agradat molt el gir narratiu al llarg del relat...boig pel quadre! Molt Bo!

rebaixes ha dit...

Jo miro també fixament el meu quadre i tu vas vindre a deixar-hi constància ... Paralelismes que no podem esborrar, realitat, relat,... relat, realitat. Gràcies per el teu bon fer, ja saps que admiro els teus escrits... fas robzaar-nos en el lloc. Anton.

Pere ha dit...

Aquest noi potser contemplava el quadre de Van Gogh, però jo crec que la mirava a ella, asseguda cada dia a la seva taula, a través del reflex del gran mirall que havia darrera la barra ...

Bon dia Joana. Sempre és un plaer llegir-te.

kweilan ha dit...

Molt bon final!!!

novesflors ha dit...

Sí, bon final. La veritat és que el quadre s'ho val.

Déjà vie ha dit...

mmmm mencanta aksta cafeteria. k m pots dir l'adreça q un dia d pluja s el refugi perfecte. ;)

Cris ha dit...

Anava a posar el mateix que la Déjà.... passan's l'adreça i anem a fer una xocolata!!

Molt bon relat, bon final, bona feina, com sempre un plaer llegir-te :)

Rita ha dit...

Una descripció més que acurada i un final del tot inesperat.

Fantàstic, Joana, m'ha agradat molt! :-)
Petons!

Clara ha dit...

M'ha encantat el text.. sempre hi ha alguna cosa que val la pena contemplar!

Un petó!

Carme ha dit...

Els uns es devien mirar als altres... però el teu final és fantàstic!

garbi24 ha dit...

Molt bo, de veritat sobretot el final

La Meva Perdició ha dit...

Així dona gust gaudir del cafè o del tallat. El proper cop que entri en una cafeteria, abans de començar a llegir el diari, primer faré una bona ullada a la decoració ... i a les cambreres ^_^

XeXu ha dit...

Caram, un gir totalment inesperat al final, m'ha semblat molt original! Et felicito per com està escrit, i per la imaginació.

deomises ha dit...

La meva primera aportació al blog de Relats Conjunts i veig que puc formar part d'una família encisadora.

Felicitats per la teva proposta, Joana, realment una història inesperadament sorprenent.

Ens llegim! d.

Pd40 ha dit...

Bon gir final! I ara que sap que no mira la cambrera potser tindrà la seva oportunitat :)

Una abraçada!

Joana ha dit...

Per una cosa o per l'altre... seria un bon relat.

Bargalloneta ha dit...

molt bon final!! de pel.lícula!

Pais secret ha dit...

Avui, quan prengui el meu te de canyella habitual a la meva cafeteria habitual, buscaré l´esguard del noi, la cintura de la cambrera i els estels de Van Gogh.
Em temo que només hi trobaré el te
a la cafeteria, però recordaré aquest relat i els girs que fan les històries quan no són el que semblen a primera vista.
Bon dia Joana!

Alepsi ha dit...

Ostres! Quina decepció, per la cambrera! Jajajajaja!

barbollaire ha dit...

Nina...
tu sempre amb aquella elegància, el savoir faire...
Portant-nos cap un final que sols pot fer que somriure..

Fantàstic.

Petonet dolç i abraçada llarga, estimada amiga
:¬)*

Grocdefoc ha dit...

El trobo molt original. De vegades en certs relats, els finals fan que la història que expliquen prengui plenament el seu sentit de ser. A reveure! M. Pilar Martínez

Albanta ha dit...

Un final inesperat, però tan bonic com tot el relat.
Un plaer llegir-te dolça

el paseante ha dit...

Els teus relats sempre tenen espai pels sentits: la vista, l'olor, el tacte... Això els fa sensuals.

Mercè Estruç ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Mercè Estruç ha dit...

no sera que ... des del moment que posava el peu dins el local, tot el que hi havia dins formava un blog meravellos, la noia, el quadre, el tallat, la barra. Ell gaudia del "món de dins" el café.

Abogada en Bcn ha dit...

bonic, com els estels!

Nits ha dit...

Hola, sòc novata amb el tema de Relats Conjunts. Amb el teu permís he fet una lectura al teu escrit.
Que bé que descrius els petits detalls, m'he sentit dins la situació prenent-me un te amb tu i flairant les mateixes olors.
I el relat també em fa pensar, en com de vegades ens fem idees de situacions i com poden tenir diferents interpretacions, com la d'estar mirant al quadre, o qui sap? potser va a la cafeteria per poder estar aprop teu. la vida té girs ben inesperats.

Salutacions!!!!

Joana ha dit...

Moltes gràcies a tots i a totes per passar i deixar el vostre comentari!!

Alyebard ha dit...

Oh, m'ha encantat. Molt bon gir argumental. I gràcies per seguir-me.