Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

diumenge, 1 de novembre de 2009

Móns paral.lels

Mundos paralelos - Daniel Estebe

Va tornar a casa seva després d’un temps aïllada de tothom.
Aquella herència caiguda del cel i la fatalitat del destí en manllevar-li a la persona que més estimava en un aparatós accident de cotxe va fer que ho deixés tot. Es va recloure en ella mateixa i va decidir marxar.
Feia temps que sospesava la necessitat d’agafar-se una any o dos sabàtics. Ordenar-se, deixar la feina i les rutines diàries i oblidar-se del món mecanitzat i digitalitzat. Els sorolls sovint la confonien :les persones imposant les seves lleis i raonaments. No sabia ben bé si era millor canviar de feina ( ara però no era un bon moment ) o senzillamente fer aquest impàs en el qual hom no treballa. Hom només viu. Una mena de reclusió interior per aprendre una mica més. A casa o a l’estranger. 1 mes o 1 any. Tant se val. A vegades 1 mes és com 1 any i 1 any com un mes.
Tenia aquella necessitat de descobrir racons i persones noves, d’estar-se llegint hores i hores, d’escoltar música, de dormir, de respirar aires nous.
Per això quan se li va presentar aquesta opció no es va fer enrere.
Va passar el dol a casa seva. Arrecerada dels consells casolans i de les opinions de “qui ha passat per el mateix tràngol”… No. No volia escoltar-se a ningú. Ella tenia la capacitat de resoldre un tema tan espinós. Marxaria i quan tornés ja decidiria què fer o no fer.
Va passar fora un temps. Llarg o curt. Tot depèn de com mesurem el temps. Va resituar-se des d’un punt de vista personal. Va conèixer i oblidar. Va fer amistats passatgeres i no tan passatgeres. Va regalar estones i en va rebre amb escreix. Va ser ella sense lligams ni devocions. Va aprendre i va ensenyar. Es va vestir d’ella mateixa i quan es va sentir en pau , va tornar.
La casa conservava la seva vida d’abans i ella en tenia ganes de tornar a viure-hi. Només l’esquerda entre l’ahir i l’avui persistiria en el temps.
Va pensar que tard o d’hora hom ha de fer allò que li volta per el cap tant si la vida li ofereix una oportunitat com si se les ha d’enginyar.
Ho va pensar i encara ho pensa … I ara viu amb la satisfacció d’haver-ho fet.
És una altra proposta de Relats Conjunts

21 comentaris:

Cris ha dit...

Quin relat més bell, i ben escrit, i optimista, amb un puntet trist que s'en va conforme vas llegint la història.... M'ha agradat molt :)

Striper ha dit...

Molt be un escrit moltesperançador no ens podem quedar mai arreconats.

Carme ha dit...

M'agrada el relat, però sobretot m'entusiasma el final. "Va pensar que tard o d'hora..." I tant que sí!

XeXu ha dit...

Quin relat més bo, i que ben escrit. No tothom és tan valent com per fer el que cal fer en aquests moments. De fet, no tothom és tan valent com per saber el que cal fer, encara que no ho faci. Molt bona història.

fra miquel ha dit...

Un temps sabàtic!! Qui el pogués agafar...!
No tothom s'ho pot permetre però estic d'acord que en algun moment de la vida, d'una manera o altra, és aconsellable fer-ho.
I també el que escrius al final, cal fer allò que tenim al cap que volem fer, tan si la vida t'ho porta com si t'has d'espavilar. és una de les coses que ens pot donar felicitat.

Una abraçada Joana

Joana ha dit...

M'ha emocionat... unes paraules molt boniques Joana.

kweilan ha dit...

Un relat molt bonic, trist, però també amb un punt d'esperança. I molt ben escrit, dóna bo llegir-lo. Felicitats!

Pere ha dit...

Sempre tornem massa aviat, sense tancar totes les esquerdes.
Pero estic molt content que hagis tornat, al cap i a la fi només és una història...o potser no.

Petons.

Deric ha dit...

i fer una cura de son? estar dies i dies dormint per despertar-te quan el dolor ja ha desaparegut?

rebaixes ha dit...

En el camí que caminava (parèntesi que pot ser....) i ja hi tornarem a ser... Al fi i al cap tot és viure, ara hi han formes de viure, és això dels Mons...
Ho saps dir d'una forma que em fa una miqueta d'envegeta, tant finet, estructurat, seguidet i anant avançant... Fas gaudir. Anton.

Elvira FR ha dit...

Vaja m'ha agradat molt...té moments molt poètics: es va vestir d'ella mateixa....molt filosòfic fins i tot!

Eli ha dit...

Me encanta!siempre hay un punto de inflexión en el que todo cambia.

Un beso

Cesc ha dit...

Els teus escrits sempre tenen aquell punt de realitat i de literatura que els dones.

Pd40 ha dit...

És important saber prendre la decisió de trobar-se un mateix, fins i tot quan això implica deixar-ho tot per un temps.

Una abraçada :)

Déjà vie ha dit...

:) em quedo amb la darrera frase.

Clara ha dit...

quant optimisme! m'agrada molt, molta esperança, molta força per tirar endavant...
I has descrit una necessitat amb la que m'he sentit molt identificada, les ganes de descobrir racons i persones noves!

Genial!

jordicine ha dit...

Cada dia estàs més inspirada. Et felicito. Fa setmanes que penso apuntar-me a això dels 'relats conjunts', però ho geu tan bé... que m'espero. Ja ja ja. Un petó, Joana.

Joana ha dit...

Moltes gàcies a tothom :)

Déric,
I perquè no! Si es pogués fer..
Una abraçada!


Jordicine,
No em facis riure tu en saps molt d'escriure!!!! Apunta-'hi. un petó

Núr ha dit...

Un relat fantàstic i potent d'idees, Joana! M'ha agradat molt! ains... Tant de bo fos tan fàcil, oi? Per això, en el cas de les coses que vull fer i que són més accessibles, no dubto a fer-les! Ara bé, les que són més complicades... doncs espero! ;)

Joana ha dit...

Gràcie Núr!! Allò que ens diu el cap i a vegades el cor, endavant.

el paseante ha dit...

Com sempre sóc el darrer :-( A vegades va bé un any sabàtic, i tornar després al passat. Però en altres ocasions és millor trencar amb tot i començar de nou. Al menys, és el que penso jo.