Imatge de googlePorto dos caps de setmana acomiadant amics. Joves. Massa joves perquè se'ls hagi segat la vida capritxosament. Una mort sobtada i un accident mortal. Armes afilades i esmolades que no deixen cap oportunitat. Cap esperança...
Per llei , els pares no haurien d'enterrar els seus fills. En totes dues ocasions no s'ha complert aquesta llei.
Les morts apressades, sobtades et deixen uns dies amb una gran buidor interior. Costa refer-se.
Amb en Josep havíem estudiat junts, compartit l'adolescència i alguns anys més.
Ara descansa en un petit racó de la Garrotxa envoltat d'un paisatge idíl.lic i silenciós. Al mig d'uns paratges verds i de camps conreats. Allà hi va néixer i allà ha tornat...
En Quim era d'una altra generació. Encara més jove. Li faltaven pocs dies per complir els 40. Segurament, coneixent-lo, hagués fet una gran festassa... Des de feia 3 mesos era pare...
El seu comiat va ser a l'església del barri. Una despedida feta a la seva mida, amb música i poemes. Fins i tot el cel va plorar minuts abans amb una tormenta de trons, vent i pluja.
El mossèn va dir que li havia arribat la seva hora i punt. Sense buscar culpables. Sense explicacions. La vida, va dir, continuarà demà, per a tots. Recordem-lo en vida!
Vam despedir-nos amb la Tina Turner... emocionats, amb la cançó que en Quim duia al mòbil...
Us tindré a dins i no deixaré de viure!
Descanseu en pau!
34 comentaris:
Els pares no haurien d'enterrar els fills, per llei, i cap nen de tres mesos hauria d'estar privat de conèixer el seu pare, per llei també.
I al final, és veritat que no hi ha més remei que continuar vivint, tots. Però n'hi ha que ho tenen molt difícil.
Emociona llegir-te. Una abraçada ben forta Joana.
el meu dessitg per que mai haguesis escrit aquest post. Una forta i sincera abraçada.
M'has emocionat. Què fàcil ho tenen alguns per dir que ha arribat l'hora... Ho sento, però hi ha hores que arriben molt a destemps i aquestes, pel que dius, en són un bon exemple.
Això de la Tina Turner m'ha agradat. Les pèrdues sempre són dolorores, però fora de la llei de vida, molt més encara.
Un petó i una abraçada ben forta, Joana.
buufff!
sense paraules ...
però amb les emocions a flor de pell...
una abraçada de companyia...
És cert que cal viure la vida, però a vegades aquesta té unes coses que costen d'entendre oi?
Una abraçada!
Joana, maca això que expliques és tan trist... Aquest estiu nosaltres també hem estat de dol. Dos nens de la classe del meu fill s'han quedat sense pare (el cor quan arriba als quaranta juga males passades)i també hem enterrat quatre persones de setanta per amunt (pares d'amics). La pena hi és, però la ràbia i la impotència dels dos pares joves et fa pensar que, encara que la mort és absurda sempre, a partir d'una certa edat ens resignem a la seva presència, però abans, no. Una abraçada ben forta, noia.
Ostres Joana... m'has tocat la fibra, i és que aquestes coses no deixen indiferent a ningú. Em sap molt de greu que hagis de passar per aquestes experiències, i a sobre tant seguides! buf... és terrible i em quedo sense paraules, no sé què dir... només puc enviar-te una abraçada virtual, i tot i així em quedo més que curta....
ànims guapa!!!
Ai, em sap molt i molt de greu... Sembla que les penes arribin de la mà, no? Vull dir de dues en dues... aix, no sé, que una abraçada ben forta...
per molt que intentem racionalitzar, aquestes situacions són molt dures de pair. Una abraçada, bonica.
Ufff! Són dures les morts inesperades, aquelles que trenquen allò no escrit de la "llei de vida". El meu suport, encara que sigui desde la fredor digital.
Àlex
desitjo molta llum per a una dona valenta.
petons suaus.
Cal seguir endavant, síii, s'ha de fer!! Però cada vegada arrastrem un lastre més gran al damunt.
Recorda'ls amb la màxima tendresa i aquest lastre et serà més lleu.
Una abraçada, dolça!
Un sentit homenatge, i un post trist. Jo no he tingut la mala sort d'haver d'enterrar ningú del meu cercle d'amistats, i tocarem fusta confiant que això servirà per alguna cosa. No sé si seria capaç de prendre-m'ho amb la serenor que tu ho fas.
Aquesta llei de la vida és una llei sense escrúpols. Amb tot, sort encarar que tothom pot viure en el record dels altres. Però és un consol ben desnodrit. Em dol això dels teus amics. Perquè sóc pare com tu i sé que el pitjor que et pot passar és la mort d'un fill. Per això cal aprofitar-los; a ells i la vida, al màxim. Però això, tu ja ho saps... Ànims!
de tot cor... una abraçada
Ho sento molt... és molt trist i incomprensible sovint, però des d'algun lloc estan amb tu,és molt típic,però no has de dubtar-ho pas...
Realment és dur per a uns pares i per molt que hi reflexionem la mort és capritxosa- sense data ni hora -
Avui a la contra de la vanguardia hi ha una frase molt escaient per el meu amic Quim:
"Somiava com si anés a viure sempre i vivia com si anés a morir demà "
Petons emocionals, Joanita...
Una abraçada tendre
Una capseta de petonets dolços, nina...
de tot cor.
:¬)****
Només et puc dir que el post és trist però preciós. I que em sap molt de greu... Sigues valenta perquè la resta continua... Una abraçada plena d'ànims...
Ànims i força.
Una abraçada.
Tinc una sensació estranya últimament, i això hi té molt a veure... M'ha sobtat, i m'ha sorprès, que justament escriguessis sobre això...
A vegades costa, però hem de ser forts i la vida, l'endemà, continuarà endavant sense els que ens deixen, per molt fàcil que es pugui ser dir això.
El millor, és poder-los recordar per tot allò bo que vam conviure i compartir, poder fer que el seu record no mori mai, perquè ells puguin sobreviure dins dels nostres cors.
Un petonàs i ànims!
Com molt bé dius els pares mai haurien d'enterrar als fills. Però la vida és així d'imprevisible, i mai estem preparats per afrontar aquestes morts inesperades.
No tinc paraules, mai hi ha paraules. Tant sols una abraçada molt forta. Ànims!
Quina merda!!! M'he emocionat. Dos amics marxant tant joves és fortíssim. Ànims i fins aviat, Joana. Un petó.
Ufffff, em sap molt i molt de greu bonica, certament els pares no han d'enterrar als fills, es molt dur.
Ànims dolça, som aquí, una abraçada ben càlida.
Aquestes coses ens deixen sense paraules i sense alè.
Una abraçada càlida i forta.
M'has fet recordar la meva amiga, que després d'una llarga depressió va decidir marxar.
He conegut molts pares que han enterrat els seus fills. Fills que eren companys o amics. És molt trist.
No sabem quina s'empescarà la mort per endurse'ns.
Però hem de pensar que:
"Hi ha una cosa tan inevitable com la mort, la vida" (Anton Txekhof)`
I pels que seguim: "La mort està tan segura de la seva victòria que ens dona tota una vida d'avantatge"
Cal aprofitar-la.
Una forta abraçada Joana i a tirar endavant
els que hem sentit la mort d'aprop, sabem que mai podrà semblar justa... com tampoc ho és la vida;
redimim algunes frustracions personals, ens posem en estat d'alerta per recordar com n'és d'important viure i estimar i com n'és de fugisser el temps...
ens dol la pèrdua del que no tenim, del que no han tingut ni tindran d'altres, perquè ens posem també al seu lloc... volent viure altres vides per viure amb alguna certesa la nostra...
deixa'm seure amb tu, al teu costat... encara ha de ploure, encara ha de pondre's el sol un munt de vegades...
petons i llepades a l'horitzó de la mirada...
molts anims
Una abraçada ben forta per a tu i als familiars...
Gràcies , m'he emocionat al llegir-vos...
Carme,
Cap pare sense fills ni cap nen sense pare! Quanta raó.
Striper,
Ets tot cor!
Rita,
A destemps , això és el que compungeix!
Mar,
No hi ha paraules...gràcies!
Clint,
Costen però les hem d'acceptar...
Fada,
Un mal estiu, doncs...Una abraçada!
Iruna,
La vida ja és tota una experiència. Aquests sotracs encara més!
Aguarelix,
No vols caldo...doncs dues tasses...tens raó!
Nimue,
Costa racionalitzar però no hi ha més remei!
Espia,
Res de fredor. Noto la vostra escalfor!
Mirielle,
Hem de ser valents! :)
Albanta,
Sempre endavant...
Xexu,
La vida és del tot inesperada...
Veí,
És dur però cal continuar. Això tamb´ñe ho sabem!
Mon,
De tot cor...
Cesc,
Em consola haver-los conegut i haver compartit!
Supertram,
Maca la frase! :)
Barbollaire,
Bufff que bé que em vénen!
Guspira,
Un petó!
Abogada,
gràcies!
Nymnia,
Recordar-los i haver viscut al seu costat! Quanta raó!
Anna, Què t'he de dir...Ànims per a tu també!
Jordicine,
Gràcies!
Jo mateixa,
Gràcies bonica!
Antoni,
El silenci també reconforta!
Fra miquel,
Benvingut i gràcies per les teves paraules!
Gatot,
Gràcies per seure al meu costat...
Ddriver,
Una abraçada!
Doommaster,
Ells estan fets pols...
No sé com donar-vos les gràcies...Ara sóc jo la que no té paraules...!
Sempre penso que si m'arriba la mort sobtadament (espero que això no passi de moment) sempre quedarà una petita part de mi volant per internet, no sé quant de temps. Els teus amics viuran encara al teu post Joana. Un temps més. Un petó.
Paseante,
Internet es mou molt depressa...Massa efímer, penso però que és un lloc per plasmar també la immediatesa.
Gràcies per ser-hi!
Bon cap de setmana!
No ser que dir..jo també he perdut amic massa joves..una abraçada
Gràcies Kpi,
No cal que diguis res...
Una abraçada igualment per a tu!
Publica un comentari a l'entrada