El crit se'm va ofegar a la gola abans de dir el teu nom.
Caminaves, el cap cot, per l'altre costat del carrer entre un formiguer de cotxes.
Vaig fer un segon intent i el teu nom em va quedar sense lletres, confòs al paladar.
Feia tard a una cita mèdica i en pocs segons vaig deduir que si corria cap a tu el temps s'escolaria entre la fila de cotxes, l'abraçada i el gruix de temps que fa que no ens veiem.
Vaig girar el cap una i altra vegada.
Les teves passes, cansades. Els teus ulls, emboirats... Cercaven el nom d'un carrer ... potser. O un lloc en concret. L'agenda sota el braç.
Caminaves pel meu barri i jo podia oferir-me, si buscaves res...
Però vaig continuar, en direcció contrària, girant el cap endebades.
I et vas perdre en l'encreuamant d'algun carrer...
I jo em vaig passar una hora a la consulta esperant, sense poder tornar al primer paràgraf d'aquesta història. Ni aturar-me ni aturar el temps...
I no sé si és ben bé enyorança o un altre sentiment que no sé quin nom posar-li ara...
Gossos - Corren
22 comentaris:
Paraules que no es poden escriure.
Em trec el barret, senyora Joana! :)
Las paraules escritas de allo que no va ser.
oh! que tristes les paraules enganxades al paladar que no surten...
Quantes vegades m'ha passat això a mi, quantes històries sense començar... Sortosament, se'ns obliden aviat, si no tindríem una pena dintre...
i sempre queda el dubte oi?
preciós guapíssima!
Què tal desassossec?...
M'ennuego, llegint-te.
Buf, quantes vegades m'ha passat això! Si no és enyorança, és algun sentiment germà; potser recança?
Bona nit, Joana.
No he pogut evitar tornar-te a llegir, joana... I ara se m'acut un "i si..." o un "hagués hagut de..."
Sovint, després de situacions així, i un cop recuperada la serenitat, es comença a suposar i/o pensar en el que s'hagués hagut de fer...
Bona setmana, maca!
Jo diria tot el que ja t'han dit, que rellegeixo el teu relat dos cops i així en fan tres. No puc més que sentir una mena de revolta interior que és la que sentira jo enlloc de la protagonista. Històries sense continuar... dubtres, i si? recança, el desassossec del veí. Nostàlgia, també que és com una enyorança més indefinida. Petonets.
La cançó que acompanya la història és ideal... i el títol que hi dóna nom tant certa... i real... tu i l'exactitud :) genial, salut!
Doncs les que has escrit, Joana, m'han agradat força. Així que aquest post era millorable? No ho crec! Un petó i bona setmana.
potser si tornes a demanar una cita mèdica...
i mira que no em puc imaginar que no et veiés!!!!!
Molt bona la cançó!
Una abraçada!
totes les decisions són encertades sempre, encara que a vegades poguem pensar que ens hem equivocat...
segurament no et calia una trobada casual... segurament no era el lloc ni el moment; i... la vida és molt llarga...
ja deu saber del teu enyor o d'un altre sentiment al qual no puguis posar nom ara...
petons i llepades ofegades! :)
Iep! Fa mal això de no posar noms als sentiments... Sembla que quan anomenes les coses és com si fessis un primer pas per (poder) distanciar-te'n.
A mi em provoca un sentiment molt desplaent (ràbia?). Tant, que molt sovint no suporto pensar el que "hauria pogut ser" i em llenço a la piscina i em mostro tot sencer o a trossets o, com a mínim, alguna part de tot això que sóc.
I si en comptes de nom li poses un color?
O una música (la de Gossos és l'escaient?)...
Com diu en Gatot, segurament no era el moment.
Una trobada apressada potser no sempre és la millor...
(però també és cert què, moltes vegades val més un minut per sorpresa que hores i hores planificades...)
Petonet dolç, petit i per sorpresa
:¬)*
Paraules que he escrit! Senyora Rita!
Un altre dia serà ... Striper!
I que no surten... Nimue!
Una peneta només Xexu
Perquè no som adivins, Clint
mmmm...no sé Veí si és ben bé això... També m'he ennuegat!
Na miqueta de racança...potser sí...Somiatrufes
Wapa Rita la serenitat la tenia a la sala d'espera...Catxis!
No sé Carme la nostàlgia va més enllà de l'enyorança no? I després ve la melangia, casi malaltissa...No anem tan lluny!
A mi també m'agrada la cançó Cesc!
Està bé com està Jordicine que si no ho compliquem...
L'atzar és això, Stripoer un cúmul de circumstàncies ...
Això no ho sé...Robertinhos
Fantàstica Uri!
Ara ja respiro gatot, però cridant casi que m'ofego. I la vida és llarga...per sort!
Aguarelix Si sóc pragmàtica et diré que tampoc és ràbia i com no es pot tornar enrere...Queda així mig sense nom!
Barbollaire...poeta! A mi de tant en tant m'agafen rampells i m'agraden les sorpreses, però no sempre és possible. NO t'agrada la cançó???
Noia, gairebé m'ha caigut la llagrimeta...vaja els ulls humits sí, que bonic però trist, per mi...
tinc una màquina d'escriure de les antigues i un dia la meva filla en va preguntar perquè servia
Potser, si l'haguessis aturat només n'hauria sorgit una conversa quotidiana. No t'hauria sortit un post tan nostàlgic, tan bonic de llegir.
Hi ha coses tristes que també són boniques Zel!
Devia al.lucinar! Té la mà!
Gràcies Paseante!
Publica un comentari a l'entrada