Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dijous, 8 de novembre del 2007

Amanda


5 minuts faltaven perquè comencés la sessió de les 8 en aquell cinema mig rònec. Era el més vell de la ciutat i encara no l'havien transformat en un multisales. Fins i tot feia olor de resclosit. Però estava lluny de mirades indiscretes i de coneguts.

Ella s'esperava a sota unes arcades de la plaça. Plovia. S'havia arresserat. Els seus ulls buscaven per sobre del coll alçat de la jaqueta. No el veia enlloc. El cabell li tapava mitja cara. Una cara enpolvada i amb els llavis perfilats. Ella mateixa no entenia per què s'havia d'amagar les faccions. Aquelles faccions tan ben esculpides.

4 minuts. Els peus freds, esquitxats per les gotes que es desfeien al terra. S'havia posat mitges. Eren els primers dies de tardor i ja refrescava. Va tornar a alçar la mirada. Poca gent travessava la plaça. Sortien d'un cafè i s'aixoplugaven. Ho feien amb quatre gambades i només miraven el cel.

Va mirar el rellotge de l'església. Semblava que s'hagués aturat. Va notar una fiblada de por. Com una fletxa que li travessava el cap. Por? Ella que sempre anava amb el cap ben alt i la cabellera jugant a la seva esquena. Amb aquells llavis ben pintats i el taconeig ressonant pels carrers. I ara estava arraulida darrere una columna amb el paraigües plegat i els peus freds.

3 minuts. Un fred que començava a pujar-li per les cames. Els ulls ben desperts mirant en totes direccions. No podia tardar. Havien quedat entre 5 i 10 minuts abans de les 8. Entrarien al cinema just quan anessin a tancar la porta de la sala i s'asseurien a l'última fila.

La por es convertí en un turment al cap i un petit forat, com de decandiment, se li va obrir a l'estómac. Havia d'arribar... Ahir havien quedat, al sortir de la fàbrica... Ahir mentre fitxaven al rellotge rovellat de l'entrada quan marcava les 6 en punt. Mai havia fallat . Després de tants anys...

2 minuts. Va notar que a l'estómac se li feia un esvoranc, cada cop més gran. La por baixant-li pel pit i per les costelles, pels braços... El fred pujant per les cames, pels genolls i per les cuixes. El baf de la boca s'escampava sota el fanal que tenia damunt del cap... Va alçar els ulls...

Al fons del carrer de baix una diminuta figura caminava, apressant-se i sense paraigües.

1 minut. L'encontre. Uns llavis freds i molls i els ulls fixats en ella.

Una abraçada i en segons la conversió de la por i el fred en desig. Just en el moment que l'acomodador tancava la porta darrere seu...

Les 8 en punt!

**********

" L'infortuni fa que molts cops algú no arribi mai a una cita"

Un petit record per ells.


**********






27 comentaris:

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Te recuerdo Amanda” es una de les cançons que em porten molts records, una melodia que em transporta als anys d’ universitari a Barcelona durant la dècada dels setanta, el cop d’estat a Chile i els últims anys del franquisme.
La primera vegada que em vaig fixar en aquesta cançó l’interpretava Mercedes Sosa, la vaig trobar molt emotiva, posteriorment la vaig escoltar pel seu compositor Victor Jara i llavors vaig descobrir la trista historia que l’acompanyava.

Mon ha dit...

els qui em patit aquest infortuni sabem els que es espera i esperar...un peto bonica
(ah...! i gracies per la canço com sempre l'has endivinada)

Toy folloso ha dit...

Les antigues sales d´art i assaig, o com es podíen fer dues feines a l´hora.(Magrejar i enterar-se de la película).

gatot ha dit...

feia molt que tenies el post escrit? joana?
jo... es que fa dies que aquesta cançó em ronda pel cap. És una de les que canto a la feina... i com que pateixo telepatia....!!!! :D

La recordo com una cançó "d'il·lusió" i de certesa. D'innocència, potser?

petons i llepades proletàries!

nimue ha dit...

a mi m'encanta la versió de José Mercé, que a més a més, té història personal per a mi, clar...

quina angoixa si saberem com pot canviar el nostre futur i el de tanta gent amb una cita que no arriba a ser cita...

Déjà vie ha dit...

m'encanta la foto i relat molt xulo, amb l'unic inconvenient q jo a esvoranc només hi veig una possible asseopció...

iruNa ha dit...

Ostres quin patir noia!!! has aconseguit recrear el moment i la sensació, molt bona!!
M'he sentit identificada amb la noia perquè jo sempre sóc de les que arriba a tot arreu deu minuts abans de l'hora que havia quedat... i aquestes sensacions les he viscut tantes vegades!!!

Barbollaire ha dit...

"no hi havia
més fred o pluja...
Sols la teva mirada,
els teus llavis.

Les mans entrellaçades.

Aixopluc d'esperances"


Preciós com sempre Joana
Bon cap de setmana.
Un petó dolcet ;¬)**

Anònim ha dit...

El que espera desespera, ja ho diuen... ;-)
em sento identificada amb el noi, sempre arribant tard a tot arreu, corrent i demanant disculpes... :S

rosa ha dit...

mai he pogut amb les persones que arriben tard, sempre que no sigui per una causa.
el meu besavi quedava amb algú a les 6.30, ell arribava a les 5.30 al lloc de trobada i quan arribava la persona amb qui havia quedat a les 6 ell s'enfadava dient que feia mitja hora que esperava.

Mikel ha dit...

Doncs no se pas perque pero aquesta foto m´encanta!

Jesús M. Tibau ha dit...

Ens neguiteja la por de perdre allò que tenim, especialment l'amor. De totes maneres, penso que si existeix un dubte així que ens fa témer que la persona estimada no arribi, potser és que no és la persona que ens està destinada. La meva experiència ha estat molt diferent, i des del prmer moment no he tingut ni una ombra de dubte. Potser sóc afortunat.

Boira ha dit...

I que malament que és passa en aquestes situacions...

Joana ha dit...

De fet jo la primera vegada que la vaig escoltar era la versió d'en Raimon i sempre la canto en català, Vitalis ! Una trista història!
Em sap greu... Mon ! No era la meva intenció despertar aquests infortunis. Un petó!
Sense perdre's res de res, Toy !
Tenia l'esborrany ...sí, també la canto sovint, Gatot. A mi em porta esperança, per això he modificat el relat. Una abraçada!
No conec a questa versió, Nimue ! Només la d'en Raimón i la del Victor Jara. Corprèn la veritat!
És possible Déjà! ;)
Així que ets puntual, Iruna, jo ...gens!
I molta escalfor al cos i a l'ànima, amic barbollaire !
Costa ser puntual, cafeambllet! A mi em costa!
Així procuraré arribar puntual, Rosa! He de fer un esforç!
És xula, Mikel ...treta del google. Cap mèrit meu! :(
M'he basat amb la cançó J.M.Tibau! i l'he modificada. He suposat que eren amants... i la cançó no acaba bé...el relat, sí! ;)
salutacions!
Angoixoses? Boira?
Bon cap de setmana atothom!

rhanya2 ha dit...

Preciós, un cop més. És un parentesi entre les estrofes de la cançó.
Bon cap de setmana, Joana!!

BACCD ha dit...

Aquesta mateixa cançó la va fer servir l'Antígona (lacoleradeaquiles.blogspot.com) i en va fer un relat. Li vaig comentar aleshores que era molt trist que li passés això a l'Amanda, més encara sabent que el seu nom vol dir "aquella que ha de ser estimada".

Me n'alegro molt que li hagis transformat el final a l'Amanda, s'ho mereix!

I la descripció de l'angoixa de quan l'esperes no podia ser més encertada. Has desvetllat els meus propis records.

Bon cap de setmana, Joana!

ddriver ha dit...

jo soc incapaç d arribar tard a una cita,previsio,em fot molta rabia que la gent arribi tard,ni infortuni ni res

Terra ha dit...

Ostres...quin patir!
Jo prefereixo arribar més d'hora i haver-me d'esperar a que m'esperin a mi.

Joana ha dit...

I que bé que van els parèntesi... Violette ! Bon cap de setmana per a tu també.
Recordo haver-lo llegit, Duschgel. Il'Amanda es mereix un altre final, tens raó!
Bon capde wapa!

Maite Fruitós ha dit...

Preciosa creativitat, Joana!
Un bell relat per una cançó que no es pot perdre en l'oblit

Una abraçada immensa

Striper ha dit...

Uff es peteix molt sort que aqui va haver final feliç.

Joana ha dit...

ddriver, En el cas de la cançó l'infortuni és la mort...
Terra, en aquesta cançó hi ha altres motius de pes.Res a veure amb la puntualitat. I el tema de la puntualitat dóna per un post!
Gràcies Myt ...per l'abraçad immensa i perquè la cançó no caigui en l'oblit!
Li he donat una volta de mitjó...que diuen... Gràcies Striper.
Bon cap de setmana a tothom!

Montse ha dit...

uix, jo també vaig sempre de cul i amb presses, tchts,tchts... preciós, reina mora. I la cançó em porta tants records que ara podria fer un post en lloc d'un comentari.

Com sempre, gràcies per compartir amb nosaltres tota la bellesa que sempre ens deixes.

Una abraçada per aquest diumenge que ja és al mig...

Antoni Esteve ha dit...

Jo moltes vegades arribo tard, però per sort mai per l'infortuni...toco fusta...i un record pels qui l'han petit.
Hi ha vegades que 5 minuts de retard ens fan neguitejar i els qui arribem tard hem d´aprendre a no fer-ho per qui espera.

Joana ha dit...

Arare,aiss les presses....
Bona setmana per a tu també.
Antoni, Hem de pensar més en els altres i no tant en nosaltres!
Bona setmana, Antoni!

el paseante ha dit...

Encara tinc el cassette amb la versió de la Joan Báez.

Com pots comprovar, arribo tard per posar-te un comentari. Sort que aquests dies no ha plogut.

Joana ha dit...

Mai és tard...Paseante!
Un plaer que passis