Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimarts, 13 de novembre de 2007

petites GRANS renúncies

Quan se n'adona un corredor de fons que el trajecte habitual se li fa més llarg que de costum?
Quan fent el mateix recorregut va incrementant un minut el temps cada dia? Dos minuts? Tres...No. Crec que se n'adona quan no pot fer el recorregut. Quan ha de renunciar-hi.
Vaig observant que el pas dels anys va associat a petites renúncies, a canvis d'hàbits, però que mentre es duen a terme ningú accepta que els va modificant.
En l'esport es veu fàcilment. Abans la cursa era de 20 km i més endavant de 10. 3 km nedant es converteixen en 1, les caminades als cims es canvien per recorreguts planers i així un munt d'exemples.
En la vida quotidiana passa el mateix. No volem però canviem d'activitats.

El meu pare es va jubilar de la seva feina als 60 anys i des de llavors es va dedicar a l'hort. Un hort que sempre ha cuidat com un jardí. Curosament arranjat, fangat, adobat, net de males herbes... i ple de colors. Les hortalisses i els maduixers, el llimoner, les carabasses, les tomates, els pebrots, les albergínies...

Els enciams, les escaroles, els bròquils i les cols ...
Fins fa poc he tingut aquest privilegi...
El seu cap és capaç, encara, però el cos ha dit prou. Des del mes de març , a l'hort, hi han crescut males herbes i poques verdures han arribat a madurar.
La feina que porta un hort és silenciosa, constant, meticulosa, entretinguda...

Ara se'l mira amb recança.

_ Ha estat un any de tomates, em diu... I han sortit molt bones.

I té molta raó... Les tomateres li han fet un petit homenatge, i des que va deixar de regar-les i visitar-les cada matí, no han parat de donar fruits... Sucoses, vermelles, dolces, grosses i petites, per penjar, per amanir, per sucar pa i per fer-ne conserva...

Fins i tot els veïns ho comenten...
Em costarà renunciar al seu gust.
Em costa veure el meu pare així, apagant-se dia rere dia.

El temps va guanyant inexorablement. Hi ha lliçons de vida que no estan escrites. Ens les evoquen les coses més simples, com unes gustoses tomates...

39 comentaris:

Waipu Carolina ha dit...

Joana! no sabía que tenías este blog!!! muchacha!!! no me habías dicho!
Ahora lo veo con calma!

un abrazo

Mon ha dit...

entenc molt be el que dius..el meu pare tambe ha estat una persona molt activa..desde aquells temps de joventut fent de ciclista..l'epoca de l'hortet amb verdures i fruits tambe l'hem viscuda. Ara te un principi d'alzehimer, tractat a temps pero jo que el veig cada dia vaig notant com la seva vida es fon com una espelma...petons

Striper ha dit...

Hi ha un provervi xines que diu; Que a la vida lo unic que ens arriva sense esforç es la vellesa,
pero per desgracia amb ella també arrivan las renuncias.

barbollaire ha dit...

Nina... el pare pintava, escrivia, llegia...
Feia coses... ara arreglava una aixeta o un endoll...Arrencava les males herbes del jardí...
Ara ja no pot. Quan ens veu ens ho diu: "Estic fet una cataplasma. He perdut la força, em costa tot... ja no entenc ni la màquina de fer fotos" (una digital ben senzilleta)...
Oblida coses i s'emprenya com una mona...
Té 87 anys.
Sé que no serveix de res, però si em permets, una abraçada ben propera.
Uns petonets dolços, dolços, Joana.
;¬)*

Déjà vie ha dit...

gaudeix de les tomates i del teu pare, maca!

C.E.T.I.N.A. ha dit...

Potser ha arribat el moment de donar-li un cp de mà amb l'hort. segur que li farà il.lusió.

Núria ha dit...

El temps passa i ens arrossega cap a una vellesa que no endevinem fins que tenim algú proper que hi ha entrat. Penso que el millor regal que té la vellesa és poder compartir el temps i les experiències de vida amb les persones que més estimem i ens estimen. Per això és important que dediquem temps als nostres vellets i velletes.

iruNa ha dit...

És dur veure com el pas del temps se'ns endú la vitalitat d'aquells qui més estimem. És quelcom inevitable per tothom, per tot ésser vivent... i tard o d'hora ho haurem d'experimentar en la nostra pròpia pell, però veure-ho tant d'aprop... és normal que dolgui...
No sé què més dir-te... només et puc enviar una gran abraçada!!

Terra ha dit...

És llei de vida, a tots ens passarà si arribem a una certa edat...però no deixa de ser molt dur veure-ho en qui t'estimes..
Una abraçada.

B-612 ha dit...

Voldria escriure ara unes paraules sàbies que et fessin de bàlsam. Però no en sé. Segurament ni les paraules justes tindrien efecte. Perquè la vida, pel poc que en sé, només s'aprèn en primera persona. Deixa'm sí, enviar-te tot l'afecte que aquest medi em permeti. Una abraçada!

violette ha dit...

Feu-ne conserva... quan la mengi recordarà el sol de l'estiu al mig de l'hivern.

Molts petons!

Mikel ha dit...

cony!! tomaquets amb gust de tomaquet!! que parli amb en Saura que segur que li dona una subvenció per poder seguir amb l´hort ;-)

Clint ha dit...

Potser també és hora de descobrir noves activitats, els canvis hi son i no s'hi pot fer res més que encarar-los amb un somriure. Petons.

doommaster ha dit...

És llei de vida, i és inevitable, però això no vol dir que no pugui fer res. Crec que l'hi ha arribat la hora de gaudir de la vida, ja sigui viatjant, amb noves aficions... El podeu fer gaudir d'aquesta nova etapa de la seva vida.

Petons!

Antoni ha dit...

...però es poden trobar d'altres coses a fer, la qüestió es no abandonar-se ni deixar que s'abandoni.

Heu pensat en pagar a algú perquè li cuidi l'hort i ell sol dirigeixi les feines? Així no renunciaria a res, sol canviaria de feina.

petons!

Puji ha dit...

snif! M'has tocat.

un petó!

Tondo Rotondo ha dit...

Mira joana, aquest post m'ha entristit una mica domncs la història del vostre hort, de l'hort del teu pare -vaja- m'ha connectat de cop amb l'hort de la meva àvia, avui convertit en un receptacle d'herbicida que impedeix que hi creixi res, més enllà dels arbres ferms i joves que encara hi resisteixen...

Una abraçada!

Tondo Rotondo ha dit...

Què xula la cançó del Paolo Conte!

Duschgel ha dit...

És trist veure com s'apaga la llum encegadora d'una persona. Com a d'altres blocaires, també m'has fet pensar en algú, el meu avi, que tenia el seu hortet i el va haver d'anar deixant i que va seguir pintant fins que la seva vista li ho va permetre.

Cuideu-vos molt, Joana, i gaudiu-vos tant com podeu. Una abraçada ben forta!!

Myt ha dit...

La vida és moviment, és canvi, és transformació...

Hi ha canvis propis i dels que ens estimem que se'ns fan durs, però, en realitat, formen part inexorable del nostre caminar per la Vida.

Desitjo que tot i les mancances, de les petites pèrdues experimentades, dia a dia els ulls del teu pare no perdin les guspires de la il.lusió per les petites coses que encara pugui fer. Segur que sentir la teva estima els omple de llum...

Una abraçada

Uribetty ha dit...

No he patit aquest problema com a fill, però sí com a net. I de totes les coses que es poden dir, et diria una que de ben segur ja saps, gaudeix de ton pare tant com puguis, i si cal, conrrea tomàaquets amb ell ;)
Una abraçada i un petó ben dolç!

Gatot ha dit...

volgudament o no, amb el temps aprenem per força a renunciar. Som masells i no ens ho acabem de creure. Potser això, també ens fa estar una més vius.

petons i llepades sense renúncies!

Robertinhos ha dit...

ànims. La cursa de la vida té un final, i és trist veure quan algú arriba a aquest. Però l'important és haver disfrutat de correr

Un any de grans dones!

Carme R ha dit...

Els que no hem tingut mai tomàquets de l'hort, pensem: encara que els trobis a faltar, ets afortunada d'haver-los tingut tant de temps. I tens raó, en aquest cas, els tomàquest són tot un símbol de coses molt més importants. Una abraçada virtual.

Joana ha dit...

No m'hagués imaginat mai que em poguessin reconfortar tant els vostres comentaris.
La virtualitat té les seves coses bones.Paraules que van més enllà del que s'escriu i arriben molt endins. Us les agraeixo i li explico al meu pare que he penjat una foto de les seves tomateres a un lloc que és com una tele i ho veu molta gent. Somriu.
El seu cor està molt feble, però es resisteix a deixar-nos. Està amb pau i no pateix. La ciència està prou avançada per no permetre-ho i jo en sóc una ferma defensora. No hauria de patir ningú i menys quan la vida s'aguanta amb un fil.Com he dit es va jubilar al 60 i fins aquest març(85)ha tingut una bona qualitat de vida.Ara necessita reposar.El motor s'ha esgotat i estic tranqil.la de veure'l amb el cap clar i les ideies també.
Una abraçada a tots i a totes !

ddriver ha dit...

es trist pero millor aixi,ja que hi ha llums que s apagan de cop i et deixen un munt de coses pendent per xerrar

Joana ha dit...

Tens raó ddriver, aquests moments són per deixar les coses al seu lloc i reviure les bones estones...I sobretot amb el cap clar. Gràcies!

Jesús M. Tibau ha dit...

M'ha agradta molt el teu post. M'ha recordat al meu pare, un home molt treballador tota la vida, que a poc a poc s'ha anat fent vell i que també ha hagut de renunciar a anar a l'hort, i a tenir cura de les tomaqueres ...
Un bon llibr en aquest sentit, de les petites renúncies que hem fet al larg de la nostra vida, és Inventari de jubilacions, de Josep Maria Espinàs.

Arare ha dit...

digues-li al teu pare que el pa sucat amb els tomàquets del seu hort és una delícia, hmmmmmmm!
:)****

una abraçada.

Arare ha dit...

i no et posis trista, perquè malgrat les males herbes l'hort sempre romandrà viu en vosaltres... tots tenim un jardí de meravelles, un record d'aquells importants...i sempre el tenim present!

Joana ha dit...

Gràcies J.M.Tibau! Com m'agrada l'Espinàs i tt el que escriu!
Arare bonica! No estic trista.
Un petó!

escursó ha dit...

Mira per on en aquest aspecte ets afortunada!
Ni ha d'altres que no hem pogut disfrutar d'aquest proces de "ralenti" fisiologic....de cop i volta no hi es i el paraigua paternal desapareix de la nit al mati...aixi de sobte sense ralenti...
Una abraçada

Joana ha dit...

Gràcies escurçó, Ja he dit que era una privilegiada en molts aspectes.
Una abraçada per a tu, amb molt d'afecte!

el paseante ha dit...

Sempre he pensat que de gran vull tenir un hortet. Cuidar-lo amb el sol de mig matí. Regalar els productes als meus...

M'ha agradat molt el teu post, malgrat la seva tristesa. Potser el teu pare sent més que ningú continuï la seva feina que no pas la debilitat física.

Joana ha dit...

Sent que la vida se li acaba...amb el cap ben clar...respirant el poc aire fresc que li queda,Paseant.Trist.

martí ha dit...

És una lliçó -la més dura de la vida, sens dubte- que ara mateix estic vivint en la meva pròpia pell, i... penso que ens enforteix, que ens obliga a revisar a l'alça totes les vivències compartides amb els nostres progenitors i fer-los entendre i acceptar que tot el que han pogut fer fins ara no ha estat en va. És una sensació realment estranya, on sembla que noarribarem a temps a res, i on el millor que podem fer és acompanyar, amb tota la dolçor de què siguem capaços, ajudar-los a transformar la seva progressiva incapacitat física en un altre valor que es cultiva sense moure's de lloc. L'amor.


Els tomàquets em deleixen, però del tot... molts petons! :-)

Joana ha dit...

Em sap greu per tu Martí!, per ell, per mi, per el meu pare i per tothom que ho viu. Lliçons de vida sense manuals.
Hem d'acompanyar-los com ve dius...
Una abraçada ben forta!

Salva Piqueras ha dit...

M'has fet recordar "les tomateres" del meu pare... les que sempre hi eren però mai les valoràvem prou fins que van deixar de donar fruit... els tomàquets que saborejàvem com si res, perquè sabíem que l'endemà tornarien a ser a taula...
Aprofita tot el temps que puguis, que no quedi res per dir-li, ganes d'estimar-lo, mirades profundes...
Una abraçada.

Joana ha dit...

Gràcies Salva, a vegades només li cal un somriure ...