Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

divendres, 11 de gener del 2013

Holy Motors

Enigmàtica i inquietant. Surrealista. Sense cap ni peus diran uns. Simple o buscaraons diran uns altres. A ningú però deixa indiferent. L'última pel.lícula guanyadora del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2012 no té argument o si el té jo no li he trobat. Des del principi fins al final tot queda obert perquè l'espectador tregui les seves pròpies conclusions o una idea del que acaba de veure. Són pràcticament dues hores en què les emocions, les provocacions i els gestos se'ns presenten en forma d'esquetxos. Cada un és diferent i no té res a veure amb l'anterior.
El director Léos Carax ens condueix a un món on no sabem si és un somni , el nostre alter ego o si només som  espectadors de qui vam ser en una altra vida , tot depèn de si considerem que estem vius o ja no. Impactant les escenes on el protagonista ( Dénis Lavant) es transforma en diferents personatges que donen peu a interpretacions surrealistes però que un cop les vas paint en pots treure una faula.
Monsieur Òscar viatja en una limusina per París durant tot un dia i va fent parades. Un dia que pot ser tota una vida. En cada parada la pel.lícula esdevé un gènere diferent que va des el drama al thriller passant pels musicals. I una darrera l'altra les seqüències es succeeixen com si nosaltres mateixos tinguéssim nostàlgia d'allò viscut . No hi ha narració ni veritats absolutes. Monsieur Òscar ens demana que no deixem  de mirar mai.I quan algú amb el rostre de Michel Piccoli li pregunta per què continua actuant el protagonista li respon "per la bellesa del gest". Bellesa? Sí ,aquella que està en la mirada, en la mirada de l'espectador".
I si Holy Motors és una posada en escena del paper que tots interpretem en aquesta vida? Cadascú el seu paper. I si només busquem un sentit a la nostra vida davant el no sentit? Doncs en la barreja d'escenes podem trobar-hi la resposta perquè no hi ha resposta.
"Qui érem quan érem els que érem? Qui haguéssim estat? "Canta una fantàstica Kilie Minogue quan els antics amants es retroben a l'escenari dels moribuns  magatzems de Samaritaine. Morir per tornar a renéixer.
" Si el cel ens deixa voldríem reviure les mateixes coses"  diu la lletra de Revivre cantada per Gérard Manset.
I catàrtic el moment en què el protagonista es transforma en acordionista en la mitja part  de la pel.lícula  amb Let my Baby Ride.
Quina energia ens empeny a no aixecar-nos de la butaca del cinema? Potser esperar un final que no ens resolt res i només ens torna als orígens del temps, com Monsieur Òscar que torna a casa seva després d'un viatge de bogeria fluctuant.

7 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

No sé pas si l'aniré a veure... em sembla que m'ha agradat més llegir-te a tu, que veure la peli!

:) Bon cap de setmana, wapa!!

Joana ha dit...

Amb el teu escrit en tinc prou :)

Elfreelang ha dit...

és com si ja l'hagués vist! gràcies al teu escrit tant entusiasta!

novesflors ha dit...

No l'he vista, és clar. Ara miraré els vídeos.

khalina ha dit...

M'ha agradat llegir la teva crítica, però no sé si m'agradaria.

Bon any!!

Joana ha dit...

Carme,
Jo anava a veure "La pequeña Venecia" i no havia arribat i em vaig trobar aquesta. Potser jo tampoc l'hagués triada però ... Hi ha trossos molts bonics :)
Joana,
És poc comparat amb tot el que hi ha a la pel.li :)

Elfree,
No tot és entusiasme però estic segura que hi haurà que dirà que és una bona pel.lícula.

Novesflors,
Els videos són els musicals que a mi em van agradar :)

Khalina,
No ho sé. Sobre gustos...

Nymnia ha dit...

L'apuntaré a la llista de pel·lícules que potser miraré algun dia! Tal com l'expliques, sembla interessant! Ja veurem... ;)