Una història a El Cairo. D'amor? No. No totes les històries són d'amor. Hi ha persones amb afinitats comunes, que són amics i que comparteixen moments... i hi ha situacions que hi predisposen o persones predisposades davant de determinades situacions. En alguns casos és fàcil que es confongui amb amor.
L'amor desvetlla. No en va un torrent de substàncies químiques ( feniletilomina ), posem per cas, de la família de les anfetamines corren pel rec sanguini i posen el sistema parasimpàtic en marxa.
Però hi ha situacions en les quals dues persones ( o més ) es troben còmodes estant juntes i compartin aficions o només companyia.
Que algú t'inundi d'una certa tranquil.litat i entusiasme alhora no necessàriament és enamorament.
Enamorar-se és un fet totalment irracional i no sempre condueix a la felicitat . Es pot ser feliç i no estar enamorat.
Per això a Cairo Time no hi vaig veure cap història d'amor tot i que la pel.lícula té tots els ingredients per a fer-nos-ho creure. Un marc exòtic, una persona de vacances (Juliette), sola esperant que arribi el seu marit retingut a la franja de Gaza; una altre persona (Tareq) amb un negoci propi a El cairo ( un cafè per a homes ), solter, més jove que ella, educat, cult i disposat a complaure-la. Dos móns oposats. Ella és americana i ell egipci. Una ciutat on les olors i els colors es barregen amb la llum daurada dels capvespres ,amb les Piràmides de fons i el so d'un piano que convida a confondre al més racional dels humans ( banda sonoroa de Niall Byrne ).
Una excel.lent actuació de Patricia Clarkson, unes imatges narcotitzants, un intent de seducció per part de la càmera cap a l'espectador. Una picada d'ull, com si t'agafessin de la mà per a travessar la pantalla , fruir d'un temps mort en el quefer diari. Prendre un cafè, fumar-te una pipa, fer una partida d'escacs, compartir una estona de conversa...despertar emocions... Pot semblar-ho però no és amor. Potser només és un moment de bellesa o a tot estirar un tros de felicitat.
Fins i tot sembla un publireportatge de la ciutat d'El Cairo amb tots els seus contrastos prop de la immensitat del desert.
Qui hi hagi estat farà un tomb pels seus carrers , qui no la coneixi, la descobrirà.
9 comentaris:
Jo potser l'hagués vist, encara que no hi fos... :)
Però tal com l'expliques em fas venir ganes de veure-la.
Bona nit, Joana!
Tinc previst anar al cinema amb la colla, dimarts vinent. Potser ens apuntem a veure aquesta.
Gràcies per la resenya.
Petons
PS: M'has fet recordar el sopar veïnal... no estàvem tots enamorats però vam ser feliços tota aquella estona. O això crec...
Hi ha efectes especials, és en 3-D, hi surt l'Scarlett Johansson? En cas contrari, no és cinema avui en dia.
Sí, fas ganes d'anar a veure-la.
Per la resta de coses que dius pense que hi ha molts tipus d'amor, no solament els enamoraments...
No la he vist,i fas ganes d'anar a veure-la.
No sempre es amor, la millor amiga/o que he tingut de grand ha sigut un home i no era amor, era amistad encara que per algúns els semblaba que no podia ser.
Enamorament i amor no sempre van de bracet cert...em fas venir ganes de veure-la!!! gràcies! bon cap de setmana!
Després de llegir la teua ressenya, l'aniré a veure. Bon diumenge!!
Ho expliques i fas venir ganes de tot... d'anar a veure la peli i de visitar El Cairo.
Ens tornarem a veure, llibre en mà!!
;)
Carme,
Potser n'esperava més però vaig visitar de nou El cairo :)
Fra Miquel,
Una nit especial per tots, penso. petons
Paseante,
Prefereixo aquest cinema ...l'altre em neguiteja :)
Pakiba,
uixxx el que diu la gent. Ni cas :)
Elfree,
Massa desgast estar sempre enamorat jejeje
Kweilan
Una mica diferent de La pesca del salmón al Yemen però no molt profunda tampoc. petons
Violette,
Ara ja tenim excusa per reunir-nos de no.
Bon pont si en fas!
Novesflors,
Ésque a tot n'hi diuen Love story
Publica un comentari a l'entrada