Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimarts, 17 de gener del 2012

Chop Suey

Edward Hopper,1929

El viatge havia estat llarg i cansat. Viure separades tant de temps les unia sentimentalment. No hi havia el frec diari de la discòrdia. Eren tan  diferents mare i filla!
L'Esther no havia arribat a temps a l'enterrament del seu pare i la Júlia la va anar a esperar a l'aeroport amb el cor encongit,més prima i més envellida. Era jove encara però aquesta mort sobtada l'havia ablanit, com un titella que es mou sense to.
L'Esther se la va mirar interrogant-la mentre esperaven que vingués el cambrer. A fora feia fred i des la taula veien el riu. Gris, amb els núvols grisos i només una parella d'ànecs de coll vert nedaven desplegant cercles en els quals s'hi reflectien les cases properes. Era com un trencaclosques dins l'aigua. Múltiples peces per a recompondre una vida, va pensar la Júlia. Cadascuna al seu lloc.Encaixades i desordenades alhora.
Mentre la flaire del cafè li penetrava dins el cos rumiava com dir-li-ho. Ara era el moment. Després de tants anys els secrets són menys secrets i ara el seu marit estava  mort i la seva filla tenia el dret de saber qui era realment el seu pare....
la Júlia tenia la mirada i el cap cots intentant trobar les paraules en el cafè ensucrat.
Era hàbil, la seva filla. Aguantava el silenci. Esperava que la seva mare esclatés en un mar de llàgrimes.Volia consolar-la i dir-li que l'estimava, que havia estat una bona mare... però callava.
A Wisconsin l'Esther treballava des de feia uns anys a la universitat de Winona. Ss'havia casat i ara esperava el seu primer fill. Se la veia feliç sota la visera del barret, amb els ulls amatents.
El sol de la tarda anava minvant i les cases del riu s'anaven tenyint d'un groc ataronjat que contrastava amb les persianes verdes i marrons. Unes enrotllades i les altres deixades anar.
Ara l'Esther s'esplaiava i la Júlia se l'escoltava impregnant-se de tota l'energia que brollava per cada porus d'aquest cos canviant.Al mateix temps assaboria l'amargor del cafè. Els contrastos de la vida.
L'Esther parlava del senyor Schomer, el degà de la universitat, com d'un amic proper. Algú que sempre hi era quan ella el necessitava. Aquell home que vetllava, a una distància prudent, per aquella noieta que de jove va creuar un mar d'aventures i es va instal.lar prop del Mississipi, amb una maleta i una nota escrita a la butxaca adreçada al professor Schomer.
Després de la seva confessió la Júlia es va empetitir pensant si la seva filla s'aixecaria i marxaria...

-Ara esteu tots dos vídus, i teniu molts d'anys per endavant... Agafaré 2 bitllets de tornada,mare? 

50 propostes de Relats conjunts

20 comentaris:

Barbollaire ha dit...

que gran que ets, Joana...

sempre amb la facilitat per trobar el motiu, el sentiment, les paraules...

és un escrit bell...
molt...

però està clar que cadascú escriu com el que és...
un petó dolç, nina estimada

:¬)*

fanal blau ha dit...

Quin relat més bonic, Joana.
Gairebé tens la sensació d'estar a la taula del costat escoltant-les.
Tan de bo hagi agafat els dos bitllets de tornada...

Sergi ha dit...

M'ha agradat la teva història. Hom pensaria que les coses són diferents, descobrir després de tota una vida la veritat pot ser un cop tan fort que ho capgiri tot. Però l'Esther ho tenia claríssim, de vegades l'estimació cap a altra gent que no és de la nostra sang pot superar-ho tot. En aquest cas, al final, la sang era justament el motor d'aquesta relació paterno-filial, encara que ella no ho sabia. Ganes de recuperar el temps perdut, oi? Molt bon relat, sí senyor.

Yáiza ha dit...

Un relat dels més originals que he anat veient! M'ha agradat la història, tot i que he de confessar que l'he hagut de llegir tres cops per acabar-la d'entendre del tot. Un cop entesa, està molt bé! (no em facis massa cas, potser és que estic espessa). Esperem que sigui cert que hi hagi una segona oportunitat per ser feliços..!

Unknown ha dit...

Futur, malgrat tot :-)

montse ha dit...

Felicitats, per aquest passeig tan ben narrat.

novesflors ha dit...

Un bonic relat amb un final feliç.

Carme Rosanas ha dit...

Molt bonic!

Que ràpida aquesta noia, quina reacció més maca!

Aprofitar la vida, viure... com hauria de ser sempre.

Rafel ha dit...

Agafar-les al vol i fer nous camins. Bon relat

Quadern de mots ha dit...

Bonica història i bon relat.

Alyebard ha dit...

Té tot el dret a que li compri aquest segon bitllet. La descripció del que es veu per la finestra del bar m'ha recordat una ciutat comuna ;)

kweilan ha dit...

Molt bonic, Joana!

Pakiba ha dit...

Fantastic.

lolita lagarto ha dit...

a vegades hi ha mentides que quan es fan veritat són fantàstiques!
m'ha encantat!!

Albanta ha dit...

Un desenllaç captivador, ... Voler l'impossible ens cal i no que mori el desig!!
Petons dolça

Jordicine ha dit...

Les mentides, si són piadoses, són també una miqueta veritat, no? Petons, JOANA.

Elfreelang ha dit...

M'ha agradat molt el teu relat Joana, brillant, delicat, ...

Montse ha dit...

un bon lloc per a les confessions :) M'ha agradat molt!

Una abraçada, Joana!

el paseante ha dit...

Un relat precís, subtil i molt ben escrit, Joana. M'ha vingut al cap que potser el fill que espera l'Esther és en realitat del senyor Schomer, però això ho convertiria en un culebrot incestuós colombià. Molt millor el teu conte elegant.

Joana ha dit...

Una segona oportunitat,futur, amor,un bitllet d'anada i tornada, la complicitat...les mirades i les no mirades, el silenci...la vida al voltant d'una tassa de cafè :)
Gràcies!!!!