Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimecres, 1 de setembre de 2010

Morir al poble

Imatge Llddona
Just a finals d'agost quan el sol s'acomiadava darrere la munió de cases que perfilen el poble en M ens va deixar. Un veí més i un de menys que ens queda. Als pobles sembla que les persones envelleixen més però les estadístiques són les mateixes a tot arreu. No hi ha edat per marxar. Als pobles i a les ciutats la vida s'apaga en qualsevol moment. La diferència rau en què als pobles la gent es coneix i conviu des de sempre. Néixer en un poble i viure-hi forma part del teixit de veïns i veïnes. Els fills, els néts, els amics, la feina i la vida social són coneguts per tothom. Es barregen les alegries amb les penúries.

Qui més qui menys coneix el dia a dia de cada família. Les notícies corren de boca en boca ( per a bé i per a no tant bé).

L'església estava plena. Un dilluns. Els tocs del campanar van sorprendre els vilatants fent la sobretaula del diumenge.

En poques hores tothom n'estava assabentat...

Pujo amb el bus després d'un dinar lleuger al sortir de la feina. M'enduc un llibre però no puc evitar fer una becaina.

En M era el pare d'una meva amiga de l'escola primària.

Recordo les moltes tardes berenant pa amb xocolata i mirant el televisor a casa seva. Amb ell i la seva família vaig anar de vacances per primer cop, a la costa. A casa no en fèiem de vacances...

I a més era un company de feina de la meva mare, a la fàbrica.

Vaig saludar persones que feia anys que no veia...

El mecànic del poble, un noi de la meva edat, em va dir que havia tancat el taller.

- Ho faig sempre. Vaig a tots els enterraments. De fet conec a tothom. Passen per davant del taller ,la fem petar...

La coral on M havia cantat el va despedir cantant.

Quan vaig abraçar la meva amiga em va dir que el seu pare havia estat un home feliç.

Ara ja no es porta el dol a la roba...

Han aixecat els carrers del poble. Arriba "els gas ciutat"...

21 comentaris:

Elvira FR ha dit...

ha estat un home feliç ....jo em quedaria amb això ....ho expliques de manera que traspua tendresa...
t'envio una abraçada!

Mireia ha dit...

és llei de vida, però no ens hi acostumem mai a afrontar-ho amb naturalesa. Ànims!!!

Carme ha dit...

Ara ja no es porta dol a la roba dius... i és important que aprenguem a portar-lo d'una altra manera. A vegades vivim amb une s pautes que no deixen lloc pel dol... i això no és bo.

És bonic poder dir que ha estat feliç, crec que això ha de consolar molt.

Pakiba ha dit...

Cuan sen van les persones lo més maco es recordarles per el seu amor que ens van donar.

Una abraçada.

Mon ha dit...

sempre ens queden els records, que per sort mai s'esborren.
el gas també ha possat panxa enlaire els carrers del meu poble. trencant la pau dels matins d'estiu....

XeXu ha dit...

És molt diferent com es viuen aquestes coses al poble i a la ciutat. Però en aquest cas era un home proper a tu, i pel que sembla, força estimat. En un poble potser és més fàcil que siguis apreciat, sempre que vagis de bona fe. Arribes a molta més gent, encara que no ho vulguis.

gatot ha dit...

els darrers enterraments a què he anat m'han trasbalsat les emocions; als que hauria d'haver anat, les emocions m'ho van impedir. No temo la meva mort, i m'emociona -encara- massa la dels altres.

Algun dia em faré gran... o no.

Vas anar-hi en bus? ja no hi puja la Teisa? caram... sí que canvien les coses!
:)

Arare ha dit...

jo també em quedo amb que ha estat un home feliç.

I jo, a l'enterrament del meu pare vaig preferir anar-hi de blanc...

una abraçada, Joana.

onatge ha dit...

Un poble i si és petit encara més, és com una gran família, per a bé i per a mal. I el que tu dius, tothom es coneix...

Des del far..
onatge

kweilan ha dit...

El temps passa...m'ha encantat com ho has reflectit.

Joana ha dit...

Tant de bó tots i totes al final tinguessim aquest resum... va ser feliç...
Un petonet

Alyebard ha dit...

Amb quina dolçor descrius la tristesa de la partida d'algú estimat. Jo aquest estiu també vaig tenir que anar a un enterrament. I a un poble petit, l'església plena. A les ciutats a vegades en prou feines hi van els familiars. I el millor, tant la teva amiga com la meva cunyada ho van resumir igual: van ser feliços...

Natàlia ha dit...

A mi m'ha captat molt l'atenció la teva frase també, de que va ser feliç, això és el que compta, el que ens enportem, ja que lo demés es queda. Penso que és molt maco el veinatge dels pobles, tot i que com tu dius de vegades les notíces corren per mal també, però penso que es una pena que es perdi i acabem en un món individualista on ningú no coneix ningú, no sé....

novesflors ha dit...

Si d'algú es pot dir que ha estat una persona feliç sempre serà un consol.
Em fa l'efecte que als pobles petits la gent accepta la mort amb més naturalitat, com un element que forma part de la vida. I això juntament amb els records supose que ajuda.

jordicine ha dit...

Un petó, JOANA. Segur que ha estat un adéu feliç. No podem fer res per aturar el temps. Fins aviat.

Albanta ha dit...

Va viure feliç... és l'objectiu que tots deuriem desitjar.
Una abraçada Joana!!

Candela ha dit...

Petonets Joana...

sànset i utnoa ha dit...

Estar al poble és com estar en família, i això els qui en som i vivim a ciutat ho trobem a faltar.

Si va marxar havent estat feliç era molt afortunat.

Una abraçada!

*sÀNSET*

Ferran ha dit...

Sovint sento que m'hauria agradat néixer en un poble. Potser, arribat un moment, hauria necessitat marxar-ne, però créixer-hi deu ser una experiència més positiva que altra cosa.

M va ser feliç? millor cosa no se'n podria dir, d'un.

Joana ha dit...

Elvira,
Jo també em vaig quedar amb aquesta frase.Gràcies

Mireia,
Sempre pensem que es pot fer una latra " campanya".

Carme,
El dol durant molt de temps ha estat un senyal extern i m'agrada que el dol es porti a dins i sobretot viure'l.

Pakiba,
Gràcies!

Mon,
Jo en tinc bons records :) De panxa enlaire jejej

Xexu,
Senzillament es conviu més que a la ciutat i també hi ha uns costums diferents a la ciutat on tothom és més individualista.

Gatot,
Jo vaig als que realment m'hi sento propera. Si no puc els faig una visitai els acompanyo... cadascú ho fem com podem.
jajaj sí amb TEISA però és un bus no?

Arare,
El blanc em sembla un bon color :)

Onatge,
Dels pobles en marxes, hi vas , hi tornes...

Kweilan,
A raig?

Joana,
tant de bo!

Alyebard,
Que bonic saber que molta gent ha estat feliç. No cal res més. Una abraçada!

Natàlis, Et dono la raó però no sempre és possible viure idílicament

Novesflors,
Sí crec que es viu com un procés més, amb naturalitat i la companyia dels veïns , la complicitat ...

Jordicine,
Viure el present i acompanyar .gràcies!

Albanta,
Gràcies!!

Candela,
Sempre hi ets! gràcies wapa :)

Sànset,
Sí ...sembla que no s'està tan sol oi?

Ferran,
Jo hi vaig néixer i en vaig marxar i ara hi torno a "estones" i no sé si m'hi quedaré però quan hi faig ser faig ser "feliç" :)

el paseante ha dit...

És veritat que als pobles la gent no mor sola. Molts coneixien el difunt, i li fan costat en aquell darrer moment de comiat. Espero que l'M descansi en pau.