La noia de vermell

Dona llegint - Renoir

El dia era francament rònec.

No es pot tenir sempre al costat a la persona que en aquell moment desitges ni pots parlar amb qui voldries quan ho necessites. Ens arrosseguen les activitats diàries i les obligacions personals però hi ha dies que tot és possible...

Va arribar puntual. Es va asseure en un banc d'una plaça d'un poble que no coneixia. Va treure un llibre de la bossa de mà i es va posar les ulleres. A prop hi tenia les de sol perquè semblava que una claror es feia lloc rere els núvols.

Sentia aquell aire primaveral agosarat que intentava filtrar-se per les escletxes que la roba deixa entremig dels botons o encara més descarat, per l'escot, el coll i les mànigues. El sentia i no va canviar de lloc. A prop hi havia una cafeteria però des d'aquell banc la vista era més agraciada.El vent feia moure les fulles, l'entrada i sortida de la cafeteria era constant. Els guardes municipals pulcrament uniformats agafaven les motos per a fer les rondes habituals.

El senyor del banc del costat no li va treure la vista de sobre. De fet no s'interessava pel llibre sinó per les seves cames que s'entreveien sota la faldilla. Més curta que llarga. Unes cames enfundades dins unes botes, més llargues que curtes. També era un lloc on l'aire intentava, sense demanar permís, escolar-s'hi.

Es va protegir el coll amb un mocador i es va cordar fins l'últim botó de la parka. Vermella. Cenyida a la cintura amb un cinturó ample. I va continuar llegint...

Llegia que la protagonista i el seu amant passejaven per la platja. Un dia semblant al que feia. L'aigua tenia un to gris, com el cel... el vent era una carícia neta a la pell. Mentre caminaven i parlaven no notaven ni el fred ni la remor de les ones pentinant la sorra...

L'apartament era fred. La trobada , desitjada. Escalfor en les abraçades, diàlegs amb les mirades, amor sota els llençols, la delicada descoberta del cos de l'altre...

Un intercanvi fluïd de tot allò que va més enllà de l'atracció física. El nexe profund d'una espiritualitat que pocs aconsegueixen i que molts no saben ni que existeix. Una dimensió que va més enllà del plaer. Els lligams que fan l'home lliure per a decidir i actuar.

Ella esperava amb certa impaciència i li agradava el que llegia. Podia fins i tot imaginar-s'ho, tot i que li costava ficar-se dins la història. Entendre aquest esglaó més cap a l'harmonia, la fussió dels cossos a un altre nivell. La simbiosi entre l'atracció física i l'estimació gens possessiva.

Als parcs sempre hi ha una noia de vermell, que llegeix i que espera... I mai sabrem què llegeix ni a qui espera...

*****

" Totes les persones saben estimar, perquè han nascut amb aquest do. N'hi ha que ja el practiquen bé de manera espontània, però la majoria ha de tornar a aprendre i recordar com s'estima, i tots - sense cap excepció - necessiten cremar en la foguera de les emocions passades, reviure alegries i penes, caigudes i remuntades, fins a poder veure el fil conductor que hi ha darrere de cada trobada nova;sí, n'hi ha un, de fil.

I aleshores, els cossos aprenen a parlar el llenguatge de l'ànima, d'això, se'n diu sexe, i això és el que puc donar a l'home que m'ha tornat l'ànima, encara que ell desconegui totalment la importància que té en la meva vida. És el que m'ha demanat i ho tindrà;vull que sigui molt feliç..."

Onze minuts - Paulo Coelho -Ed. Proa