Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dissabte, 24 de gener de 2009

Aprendre a morir, aprendre a viure


Per què ens fa tanta por la mort?

Per què no en parlem més sovint?

Per què l'amaguem als nens i als joves?

Per què quan una persona es mor li tapen la cara, la maquillen , la deixen ... com si dormís?

Per què ens costa tant d'enfrontar-nos-hi i tenir-la present?

Per què la considerem com un fracàs de la vida i no com una etapa més?

Per què es moren tantes persones als hospitals?

Per què es perllonga la vida uns mesos o inclús uns dies amb tractaments agressius quan no hi ha possibilitat de recuperació?

La reposta la podem trobar en un llibre que acabo de llegir.

Aprendre a morir, aprendre a viure ( Ed. Barcanova) ( obra finalista del premi Joan Maragall d'assaig 2001). El seu autor l'Albert Parareda és un company meu de ioga. Va ser professor i ara des de fa uns anys es dedica a escriure.

Més que grans canvis per el nou any m'he proposat un petit canvi d'actitud envers la mort. Mirar-me-la des d'una altra perspectiva. Pensar-hi sense por, decidint des d'avui el que no voldré quan m'arribi.

Un tema espinós. Preparar-nos per a morir quan tenim tantes ganes de viure. Potser és doncs, el moment de pensar-hi. Quan estem exultants, quan tenim salut, quan som joves, quan les capacitats físiques i mentals ens acompanyen, quan...

Quantes vegades ens omplim la boca que donarem els òrgans i el cos a la ciència?

Però si no ho escrivim enlloc no serveix de res. No queda constància.

He signat el Testament Vital i us he de dir que quan el notari te'l llegeix assumeixes des d'aquell moment que has donat el primer pas del teu compte enrere...

I em sento alliberada...

Ho tenia pendent des que vaig decidir emportar-me el meu pare de l'hospital , a casa. Vaig decidir cuidar-lo fins a l'últim moment a casa amb l'ajuda d'un servei de cures pal.liatives.

Va ser un moment crític, prendre la decisió , i molt dur perquè em vaig trobar molt sola. Sóc filla única i no em va ser fàcil. (No em vaig sentir sola gràcies al petit comitè dels de casa)

Des d'aquell moment he anat cavil.lant com fer-ho. Primer per deixar feina enllestida als que quedin i segon per a mi mateixa.

"Tenir les malestes a punt", com diu l'Albert. Estar preparats per a qualsevol adversitat i en qualsevol moment.

No és un canvi d'avui per demà. És una reflexió que va agafant forma.

Gràcies a l'experiència personal, al llibre , a l'autor i a la seva filosofia de la vida tan serena i realista, amb tocs d'humor també, he obert una petita clariana a un tema tan fosc com és la mort.

I amb més ganes m'aferro a la vida i als petits instants...

I no us penseu que sóc valenta, tot el contrari, sóc més poruga que molts dels qui llegireu aquest escrit.


Una abraçada a l'amic Barbollaire, des d'aqui , des de l'altre costat del teclat, des de la distància que ens apropa...


Disfruteu del cap de setmana!

La lletra de la música em sembla que ho resumeix prou bé...




Filippo Landini - Viu-la

41 comentaris:

Cesc ha dit...

Suposo que la por és com la defensa a enfrontar-nos al què sembla terrible i intentem evitar, bona reflexió Joana :)

rebaixes ha dit...

Per uns és acabar a tot, per altres és anar a gaudir d'una cosa millor i eterna... a d'altres...Una cosa que no entenc çes els que saben segons ells que aniran a un viure millor, els sap greu, molt greu marxar. / Tu ets valemta, en parles... Potser el llibre, l'amic, circumstàncies t'han fet arribar a una actitud positiva, no renunciar a pensar, estar prop d'ella. Crec que fas un acte dificilet de païr. Gràcies per el que dius...Anton.

núria ha dit...

M'admira el que vas fer amb el teu pare. Els hospitals per una banda, i la nostra vida acclerada per l'altra, no ens ho posen gens fàcil per prendre aquesta decisió, tan valenta i bonica.

I una altre cosa, si aquest llibre (que m'apunto-merci-), respon a perque es mor tanta gent als hospitals... potser que el fem arribar a qui hi pugui fer alguna cosa, no?

Striper ha dit...

La mort per nosaltres es una desconuguda que afrontem al nostre interior com una cosa intima de la rarament parlem, el meu pare va morir al hospital, no vaig tenir la valentia de portar-ho a casa, elogio la teva. Bon cap de setmana.

zel ha dit...

Que valenta ets, Joana, jo hi penso, molt, però d'una manera `poc conscient, em sembla, com si anés per un altre... Però gràcies per regalar-me la teva visió i els consell.
Petons!

- assumpta - ha dit...

Hi ha moments en la vida on es creua una persona, un llibre, un lloc ... i et donen aquella resposta que conscient o inconscientment estaves buscant.
A tu t'ha arribat per aquest amic, a nosaltres mitjançant tu.

Et considero molt valenta amb la decisió que vas prendre quan tenies el pare a l'hospital. Tantmateix a mí m'haguessin deixat fer el mateix ... però aquí vaig topar (al contrari teu), amb una part important de la família ...
Ell sap que jo haguès triat una altra opció.

Gràcies Joana!

Anna ha dit...

A mi no em fa gens de por la mort, però no en puc parlar gaire doncs als que m'envolten no en volen sentir parlar. Per què? No ho sé, sempre he pensat que ho fem molt malament. La mort és una certesa, no hi ha res a fer-hi, tots hem de morir, i no sabem si serà demà...

La nostra cultura no sé per quin motiu, amaga la mort, i és un gran error, ja que quan arriba, sempre ens agafa desprevinguts. I és que a voltes és tant injust... si no fixa't amb els nens que han mort avui quan anaven a fer una mica d'esport....

Joana, et comprenc molt bé. Petonets dolços.

iruna ha dit...

joana,

fa pocs dies un amic m'explicava que també va fer el seu "testament vital". però no em parlava de com morir, d'esta petició de limitar el tractament terapèutic, sinó de què volia que fessen amb lo seu cos, una vegada mort: que no calgués cap enterrament, ni cap incineració; vol "entregar-se" a la medicina, per a que puguen continuar investigant i per a evitar maldecaps i despeses a les persones properes.

ahir mateix, un pare mos explicava en una reunió que son fill aviat complirà 18 anys... i que estan començant a tramitar la incapacitat del fill, per si un dia ell i la mare falten...

qualsevol dia podem desaparèixer, o trobar-mos en una situació de salut tan complicada que la desaparició vagi sent progressiva, o tan lenta........

d'entrada, penso que, per mi i pels altres, si em passés a mi, potser com abans s'acabés tot, millor. però... és comprensible que les persones a vegades tinguem esperança... ja sigue la persona a qui se li anuncia una mort propera inevitable o gairebé segura, ja siguen les persones que l'estimen.

i si això li passés a alguna de les persones a qui estimo? és dificilíssim anticipar què faríem. potser impossible. dependrà de les circumstàncies...

però penso que això que has fet, posar de manifest allò que tu, des d'on ets ara i molt conscientment, has expressat en aquell document, si en algun moment arribés la situació concreta, seria allò més aproximat a la teua voluntat (encara que tampoc pots saber ara realment què pensaries en aquell moment en què potser no podries ni expressar-te). seria allò més aproximat a la teua voluntat i al mateix temps permetrà a les personse que t'estimen respectar esta voluntat, amb la consciència potser més tranquil·la que si haguessen de decidir ells o posar-se d'acord en moments tan difícils.

jo també ho hauria de fer... això, i les decisions que tenen a veure amb la situació dels meus fills.

ho has dit molt planerament: "per deixar feina enllestida als que quedin" i també per tu mateixa.

dius que ets sents alliberada. me n'alegro.

no t'havia comentat mai. fa temps que et llijo.

bona nit, joana

ddriver ha dit...

tot i l'edat encara em fa yuyu pensar aquestes coses
molt valenta wapa

Deric ha dit...

Però què passa quan la mort t'agafa sense haver-te pogut preparar, quan t'agafa massa aviat?

jordicine ha dit...

Bufff! Quantes coses. Aviam. L'únic que sabem quan venim al món és que morirem. I es lògic que ens faci por... crec. Tot i que com diu el gran Woody Allen: 'la mort és la millor manera de retallar despeses'.

El llibre me l'apunto. El tema el trobo força interessant. I, ja que parles de ioga, dir-te que a mi mha ajudat molt a relativitzar. Ara la mort em fa una miqueta menys de por.

No fa massa vaig llegir un llibre, no sé si vols dir-li d''autoajuda' (ara que la paraula està de moda', força curiós. Es diu 'El poder de l'ara'. A nivell global, diu que el fet de pensar en l'ahir o en el demà no ens prengui l'avui... que és l'únic que tenim.

Només no estic d'acord en una cosa. Primer et dic que et felicito pel pas que has donat amb el 'testament vital. I, ara, la puntualització: aquí no comença cap marxa enrere. Has fet una cosa pel futur, que vindrà quan toqui. No ho veus així?

Perdona per haver escrit tant, però el teu post, magnífic com sempre, m'ha fet reflexionar molt. Ets un encant, Joana.

Petons.

Rita ha dit...

Interessant el tema que ens proposes, però per a parlar-ne llarg.

Personalment diria que més que por a la mort em fa por partir, el dolor, el deteriorament... No la mort en sí.

Fa molt anys que sóc donant d'òrgans i fins i tot de medul·la i és curiós, quan ho explico, que la gent no m'entengui massa. Em diuen que una cosa és donar un òrgan morta i l'altre això de la medul·la...

Els avis van morir tots dos a casa, quan ja no hi havia res a fer a l'hospital, perquè la mare no treballava i se'n podia ocupar.

Els pares ja no, perquè tampoc els vaig poder cuidar en vida, treballant tot el dia fora de casa és impossible si no tens molts diners, que no fa el cas, i quan hi ha l'Alzheimer pel mig.

Quan una vegada vaig dir als fills d'uns amics, petits, que els meus pares eren morts, no sabien què volia dir, els vaig dir que al cel i tampoc, potser per això als nens, no se'ls hi diu, perquè no saben i menys poden entendre el que és això.

El testament el vaig fer als 37 anys, quan vaig tenir la meva primera propietat, un pis, el pis on visc.

Només em queda per fer el vital, ja en tinc tota la info, més aviat per falta de temps, o de no posar-ho com a prioritat potser, però també el faré.

De tota manera, i tenint en compte les morts recents de 4 nens ahir a Sant Boi i 3 adults més a diferents punts del territori, no deixa de destirotar-me i molt la mort. Sobretot en circumstàncies així. O de gent jove, i/o, sobretot, en bones persones o persones innocents com els nens.

Em llegiré aquest llibre, sembla interessant, i ens l'expliques com és habitual en tu ben llaminer, malgrat el tema.

Però, insisteixo, se'n podria parlar molt i molt de la mort, tampoc és tan senzill penso acceptar-la sempre tal com ve.

Petons, Joana, maca!

Joana ha dit...

Cesc , és evident que allò que desconeixem ens fa por però si en la nostra cultura/societat se'n parles ja des de petits com un fet normal , com una etapa més, no hi hauria aquesta defensa. Gràcies a tu!
Rebaixes, I tant que és un acte difícil de pair.. . però és més dolorós pensar en el sofriment innecessari quan estàs al final de l'etapa. Cert que no estem preparats perquè no sabem què hi ha a "l'altre costat". Que tinguis un bon dia! i molta salut!!!
núria, benvinguda! No estem preparats perquè no ens preparen... Actualment les persones estan preparades acadèmicament però mancades quan hi ha sentiments enmig. Caldrà ensenyar a acceptar fets que sembla que no formin part d'aquesta societat nostra?
El llibre...estaria bé que el llegix molta gent, moltes institucions i per exemple es creéssin més unitats de cures pal.liatives a domicili per donar resposta a aquest buit i que la gent decidís lliurament què vol per els seus familiars estimats si ells no ho poden fer.
Striper,és normal que moltes persones morin a l'hospital. Falta ajudadomciliària i persones que et facin costat, professionals, és clar. Gràcies a tu!!
Zel, No és qüestió de valentia. És qüestió de fer un plantajamet i pensar fermament en la possibilitat de que som tan vulnerables que val la pena tenir el conceptes endreçats. Les maletes a punt... petons i bon dia wapa!
Assumpta, En aquests moments de decisions ítimes l'emotivitat és massa forta. Per això crec que ningú ha de decidir per tu. Almeys jo ara allibero a la família de prendre decisions. iure a qualsevol preu no és viure...això ho tinc clar! Gràcies per el teu suport.
Anna, També t'entenc a tu i m'agrada el teu punt de vista.Si amagant les coses aquestes no fossin un realitat tindria sntit amagar la mort. Parlar-ne sovint amb els de casa fa més bé que mal.
Els meusfills , la mort del seu avi, va ser el primer contacte amb la mort i t'asseguro que van créixer una mica més ,interiorment.Van viure uns mesos amb l'avi content, relaxat, llegint el diari cada dia...al nostre costat.Una abraçada!

Joana ha dit...

Iruna, Benvinguda. Tot el que afegeixes és ben cert. És cert que no puc saber "avui" el que pensaré "demà" però si vaig assumint el que "no voldré" ja és un pas en la presa de decisions que els familiars més propers hauran de respectar i signar un testament vital no és signar-lo i prou. Dir als fills que existeix i on és en cas de necessitar-lo, parlar-ho serenament com un fet més qüotidià . Tothom té clar o la majoria de deixar el testament arreglat i en canvi els sentiments malendreçats perquè no els sabem gestionar i ningú ens ho ha ensenyat.
Les morts "injustes" i precoces no s'assumeixen mai.Aquí potser em referia més al final d'una etapa viscuda...
Jo també et llegeixo.És curiós però m'ha agradat que em comentessis. Una abraçada
ddriver, T'entenc...però com tot algun dia t'hi has de posar . Hi ha moltes coses que ens fan iu-iu i bé que les enfrontem. Bon dia i bona nit wapo!
Déric, Penso que sempre t'agafa desprevingut i en certes ocasions massa aviat...però potser cal pensar allò "d'avui hi som però demà no ho sabem". Preparem les maletes per anar de viatge i no preparem res de res per el viatge final.Ni en parlem ...per evitar-lo???? És el viatge que tots farem tard o d'hora i no tenim bitllets! Bon diumenge !!
Jordicine,És gran el Woody i té raó,no?Tot i que les despeses que deixes déu n'hi dó! ;)
Del ioga ...què t'he de dir. Ajuda en tot! Pensar en aquest futur no em treu el present...tot el contrari...ja programo les vacances jajajaj i el proper cap de setmana i guardo el 28 de març ;))) Volia dir "el compte enrere" del que volia fer.Un pas que em costava i ara he fet. Un petó de diumenge!
Rita,la por a la mort és la por al patiment físic i psíquic. La port a la mort és la por a allò que desconeixem perquè ningú ens n'ha parlat amb pèls i senyals. El meu pare em va dir que no volia patir i jo senzillament li vaig respectar la decisió.Era conscient que arribava el seu final i no era una mort injusta ni que arribava a destemps.Ell ho sabia i jo també.
No es trata de jutjar ningú per les decisions que pren ni si estan o no encertades.Cadascú ha de prendre la decisió que més li convé i que la fa estar en pau.
Parlar de nens morts en accidents, de càncer, de joves, de tantes morts a destemps és certament per descol.ocar a qualsevol. Jo , per la meva feina , he viscut aquestes morts prematures i m'han ajudat a relativitzar més aquest traspàs i a veure que la vida és molt efímera i que tots som iguals de fràgils.
Que tinguis un bon diumenge i gràcies!

Gatot ha dit...

ahir a la nit et vaig llegir, Joana, i em vaig quedar amb les ganes de comentar-te... però no podia;

després d'estar molts anys jugant amb la mort, ara fa uns mesos que no hi penso gaire si no és volgudament: ja no ve ella a visitar-me sense que li demani... no em fa por la mort perquè potser és de les poques "certeses" que tinc;

els gatets han viscut la mort de un avi i d'una àvia; a casa els en hi he parlat, de la mort, quan m'han preguntat... i els he donat la "meva" resposta: la persona que es mor ja no hi serà mai més, llevat de en el seu cervell mentre la vulguin o puguin recordar...

i em sembla que això ho entenen... i veuen dia a dia que és cert: el que s'ha mort no torna;

el testament vital? penso que és una bona eina per ajudar a plantejar-se responsablement el futur a qui li costa o a qui ho va deixant... potser usar un "document" fa externalitzar la situació com si parlessis d'un altre i això pot anar bé a moltes persones;

jo no em puc permetre -ni és una prioritat- visitar el notari i pagar-li uns honoraris per això: crec que el dia que faci el testament vital el faré al blog i els i les que em seguiu, em llegiu o m'aprecieu sereu els meus notaris...

d'aquí uns dies farà un any que va morir la mare; ho va deixar tot o quasi tot preparat: l'esquela, el que volia a la missa, els rebots de l'Ocaso... fins i tot vaig recordar -que ho havia oblidat- que també em va deixar un lloc per mi al costat d'ella i del pare al cementiri (si vaig pagant les quotes que toquen, clar!)

crec que és un acte de generositat estalviar a qui t'estima haver de decidir per tu... estalviar maldecaps en moments dolorosos...

i segurament val la pena fer aquesta previsió quan encara pots decidir serenament; potser només tinc el dubte de si són decisions que es poden prendre quan afecten a tercers que no en volen parlar (com deia l'Anna)... però crec que tot el que sigui actuar amb coherència amb els propis pensaments és prou encertat per evitar-nos conflictes de consciència.

petons i llepades coherents!

XeXu ha dit...

La mort continua sent un tema tabú, i ens costa enfrontar-nos-hi. Em sembla que és una postura molt egoista deixar un fet tan consumat de banda, per la por que tenir a perdre els que ens estimem, o a nosaltres mateixos. D'altres temes han passat a ser de domini públic, i estem més preparats per afrontar-los, però ningú ens ensenya a afrontar les morts. I tot i que preparar-se serveix de ben poc, perquè quan et falti algú estimat ho passaràs malament igualment, no estaria de més que aprenguéssim a assumir que aquest fet arriba, que no ens podem escapar de passar a la següent fase, com dius tu, i que és l'única certesa que tenim des del primer moment que posem un peu a la vida.

Jo Mateixa ha dit...

Soc donant d'organs des de fa uns quants anys, tinc el meu carnet que porto sempre damunt i a casa ho sap tothom.

L'únic que no hi està d'acord es en Hatim, ja saps, altres cultures, altres maneres de fer, però ho respecta i diu que si es el que vull no podrà evitar fer-ne cas en cas que hagi de fer res.

Fa temps que em plantejo això del Testament vital, però suposo que no ho he fet per que encara em fa por morir....crec que em compraré el llibre, em pot anar be.

Gràcies dolça!!!!

nimue ha dit...

Jo hi pense prou tot i que reconec que no tinc les maletes fetes. Però moltes vegades em plantege aquestes coses, sobretot quan veus de quina manera sobtada moren algunes persones. Al final per ahi passarem tots així tot i que de vegades vivim com si no ens ho acabarem de creure...

Carme ha dit...

Jo també hi penso, depenent de les èpoques més o menys sovint. M'agradarà llegir aquest llibre que ens recomanes. A vegades he buscat llibre s sobre aqeus t tema, però no n'he trobat cap que m'acabés d'agradar. I m'agrada el plantejament de tenir les maletes fetes. o és que consideri que les tinc fetes, però si que havia arribat a una conclusió simlar. Sentir-te a punt, sense recances i en canvi amb molte s gane s de viure. Que una cosa no treu l'altre. Cada cop tinc menys recances, cada com segueixo més el meu camí i potse r aviat podré tenir les maletes fetes i les mateixes ganes de viure que ara, o més!

Té la mà Maria - Reus ha dit...

La vida és breu,
la mort és llarga,
el record és lleu
i l'amor, intacte.

estrip ha dit...

recordo una vegada a l'escola, en un debat parlant de la mort. Que si la por, que si el deconegut etc... Aixeco el dit, em poso dret i dic:
-doncs a mi no em fa por la mort!

Totes les mirades de cop es van dirigir amb més pressió sobre mi. No vaig dir res més, em vaig tornar a seure. Havia de reflexionar més...

L'espia ha dit...

Cert, la mort és un tema tabú, al qual, s'intenta passar per sobre o anomenar-lo amb eufemismes. La mort ens fa plantejar massa coses sobre la vida.

Àlex

kweilan ha dit...

LLegeixo el teu post avui quan a la feina dos persones s'han vist afectades per una mort propera. Una amiga seua va ser atropellada en un pas de vianants. Es va donar un cop a la vorera i ja no s'ha despertat. Demà l'enterraran. Anava a la feina...La mort és un fet natural però ens ho imaginem que passarà quan siguem grans...però la tenim al costat i de vegades no en som conscients. Jo també faré el testament vital i tant de bo pugués morir rodejada només d'aquells que m'estimen i no rodejada de gent estranya.

Tonina ha dit...

Salutacions i enhorabona pel blog.
A vegades passo per aquí, i avui m'he trobat amb un tema que he viscut ben de prop fa poc. El llibre el vaig llegir fa uns anys quan el pare d'una companya de feina, i amiga, es va morir. El cop, va esser, però, quan fa uns mesos es va morir ella, amb tan sols 30 anyets. Vaig agafar altre cop el llibre i el vaig rellegir. El temps ha estat molt dur però ara començ a poder recordar-la sense tanta tristesa, havíem aprovat les "opos" juntes i feiem feina des del mateix any a la mateixa escola.
El procés de dol és el més mal de passar. La veritat és que el llibre em va ajudar a pensar en aquest camí, que la meva amiga havia fet i que jo, i tots, qualque dia també farem.
Com bé diu el llibre, hem de preparar les maletes, ja que qualque dia partirem, i mé val tenir-ho tot lligat.
D'això te n'adones quan vius una mort d'aprop. Abans, jo no hi pensava.

Abel ha dit...

és una de les poques coses que de segur ens arribarà, però clar fa respecte.
Amb el tema de la donació d'òrgans tens tota la raó. ho pensem però no fem els passos que cal!!

Abogada en Bcn ha dit...

sí, s'ha de ser valent per pensar-ne. Un petó joana.

Guspira ha dit...

És difícil pensar amb claredat pel que fa a aquest tema. Suposo que tant social com mentalment no hi estem preparats.
Suposo que associem la mort al dolor, al patiment que comporta i d'altres vegades, a un camí de sofriment que se'ns endú.
Jo personalment, no hi estic preparada mentalment. I per aquest motiu, admiro les persones que pensen com tu.
Suposo que deu ser bo llegir llibres que et facin reflexionar sobre el tema perquè alhora, et preparen psicològicament.
Una abraçada ben forta!

Anònim ha dit...

Heus ací que una penya van voltar el món gravant multitud de versions del “Stand by me” amb músics de carrer. D’aquest treball han fet un megamix en el que han fos les diverses versions. El resultat és brillant.

http://www.youtube.com/watch?v=Us-TVg40ExM

Ja t’avisaré

EL BLOC D'EN VITALIS ha dit...

Per lo inevitable no cal preocupar-se.
Jo com que no em penso morir mai i si em moro serà sense voler.
Per cert, el derrer post que he penjat en el meu blog també tracta de la mort.

Mon ha dit...

jo ho reconec, tinc molta por a la mort Curiositat, que pasara com serà? patire? son uns enigmes que a vegades em done voltes pel cap (a vegades? sovint)un peto maca

Joana ha dit...

gatot,
El teu cometari és com un post...
Jo no he jugat mai amb la mort però hem estat companyes...
Quan era mot joveneta a l'hospital apareixia de nit i la vivia a distància, no era la dels meus però vaig començar a copçar la duresa de les pèrdues d'altris, la injustícia amb els nens i joves.
Després d'anys he fet un pas...
Cesc, Ningú ens prepara...doncs potser que ens preparem i en parlem i ho assumim, perquè és la veritat més absoluta.

Jo mateixa, El fet de fer el Testament vital no et canvia res, només que pots evitar més mals tràngols als que deixes...
Està bé la donació d'òrgans...sempre podem ajudar algú! :)
Nimue, Hi ha una dita que diu que la vida és un entreacte i mentrestant ens distreiem vivint! ...
Carme...Sense recances i amb les maletes fetes...és el que diu el llibre...
Té la mà
Si és tan breu no podem deixar de gaudir-la!
Estrip Tenim temps per a reflexiona.El que passa és que hi ha temes que ens angoixen i les deiexem per més endavant.
Espia,
Va bé plantejar-se coses a la vida. És un punt e partida cap a la recerca de la felicitat.
Kweilan
Quan és presenta d'hora encara l'acceptem menys. Et diré que hi ha cops que "la gent estranya" substitueix l'escalfor de famiiars malavinguts.
Tonina
M'alegro que el llibre t'hagi agradat i servit. Hi ha un moment per a tot i una mort propera et fa reaccionar.
Benvinuda sempre!
Abel,
És com donar sang...sembla que ens costa però ajuda i molt!
Abogada
Ara tens davant teu un altre compromís! Que et vagi tot molt bé!
Guspira
No estar preparats no vol dir que no en parlem i anem assumint poc a poc que tots hi passarem. Costa.
Ja t'avisaré
Admirable treball i bonica tonada! ;)merci wapo! ;)
Vitalis
Mra potser sí potser no. Hi ha gustos per tothom!
Pensar en la mort no vol dir deixar de viure ep!
Mon
Si no patim que és el ue hauria de ser serà com surar en un oceà...bonic oi?
Petons i ànims!
Et trobo a faltar...

Joana ha dit...

gatot,
El teu cometari és com un post...
Jo no he jugat mai amb la mort però hem estat companyes...
Quan era mot joveneta a l'hospital apareixia de nit i la vivia a distància, no era la dels meus però vaig començar a copçar la duresa de les pèrdues d'altris, la injustícia amb els nens i joves.
Després d'anys he fet un pas...
Cesc, Ningú ens prepara...doncs potser que ens preparem i en parlem i ho assumim, perquè és la veritat més absoluta.

Jo mateixa, El fet de fer el Testament vital no et canvia res, només que pots evitar més mals tràngols als que deixes...
Està bé la donació d'òrgans...sempre podem ajudar algú! :)
Nimue, Hi ha una dita que diu que la vida és un entreacte i mentrestant ens distreiem vivint! ...
Carme...Sense recances i amb les maletes fetes...és el que diu el llibre...
Té la mà
Si és tan breu no podem deixar de gaudir-la!
Estrip Tenim temps per a reflexiona.El que passa és que hi ha temes que ens angoixen i les deiexem per més endavant.
Espia,
Va bé plantejar-se coses a la vida. És un punt e partida cap a la recerca de la felicitat.
Kweilan
Quan és presenta d'hora encara l'acceptem menys. Et diré que hi ha cops que "la gent estranya" substitueix l'escalfor de famiiars malavinguts.
Tonina
M'alegro que el llibre t'hagi agradat i servit. Hi ha un moment per a tot i una mort propera et fa reaccionar.
Benvinuda sempre!
Abel,
És com donar sang...sembla que ens costa però ajuda i molt!
Abogada
Ara tens davant teu un altre compromís! Que et vagi tot molt bé!
Guspira
No estar preparats no vol dir que no en parlem i anem assumint poc a poc que tots hi passarem. Costa.
Ja t'avisaré
Admirable treball i bonica tonada! ;)merci wapo! ;)
Vitalis
Mra potser sí potser no. Hi ha gustos per tothom!
Pensar en la mort no vol dir deixar de viure ep!
Mon
Si no patim que és el ue hauria de ser serà com surar en un oceà...bonic oi?
Petons i ànims!
Et trobo a faltar...

khalina ha dit...

Potser m'aniria bé llegir el llibre.
Quan penso massa en la mort, m'angoixo. Per això prefereixo pensar que ja hi pensaré un altre dia.
A part, a molta gent no li fa gràcia parlar-ne. Tot i que una companya de feina i jo, l'altre dia dinàvem comentant la conveniència de pagar una assegurança de morts. Més que res per no donar problemes als que queden. Si estan les funeràries plenes, tenen preferència els assegurats, i als altres els envien a la quinta forca.

Núria ha dit...

Et convido a un meme que trobaràs al meu bloc. Una abraçada

Uribetty ha dit...

Fem-ho, aferrem-nos a la vida.
Un petó Joana.

Joana ha dit...

Khalina A la quinta forca anirem de totes maneres. El més important és l'ara i aquí. Fem allò que ens abelleix, sense por :)
Núria, Fa molta bona olor aquest meme :) gràcies
Uri Ben aferrats com ha de ser.
Bon cap de setmana a tothom!

Montse ha dit...

buf... m'he baixat la llei, la tinc al meu pc i un dia d'aquests aprofitaré per llegir-la. Et faig cas. Em sembla molt assenyat, el que proposes, molt!
Gràcies.

Joana ha dit...

Montse , Gràcies a tu. Vaig lleir el teu post sobre el que peferim. Aqui tensla meva resposta...
bon cap de setmana wapa!

Tondo Rotondo ha dit...

Hola Joana,

No res... m'estic deixant una mica i cada cop postejo més d'esma, temes d'aquells dels que no cal pensar-hi massa... I realment per trobar una mica de calma blocaire, per assaborir el que blocairement estic perdent m'agrada tant tornar per llegir-te... !!!

I amb el temps la vida canvia, el temps se'n va... i tantmateix continuem aquí, com si res.

Cuida't bonica :-)

Joana ha dit...

Tondo,
A mi m'agrada que vinguis i passis com si res, sabent que hi ets encara que sigui en la distància . De fet no et perds res, segur que tens moltes estones plenes de "vida"encara que siguin "enfenades"...
Una abraçada!

Joana ha dit...

"enfeinades" :)