D'una conversa en guardes una idea general i també aquell petit matís aïllat.Recordes com ha anat canviant el to de veu. Pausat, a vegades casi insonor i a voltes exultant.
Guardes l'emotivitat quan el Jo és el protagonista del moment. Recordes la mirada, l'expressivitat, els silencis i aquells gestos de les mans.
Sovint ens fixem en alguna paraula o frase ben construïda, gramaticalment acurada. Alguna metàfora o paraula fora del context. Queda, d'alguna manera, la placidesa de " l'haver dit " , com un " desprendre'ns " de quelcom nostre. Una aportació més, un punt de vista similar o totalment oposat. El respecte a la no intromissió a una intimitat que no ens pertany. El somriure davant les complicitats i l'asturament davant d'allò imprevisible. Davant d'allò que " sembla fora de lloc " . I no per això deixa de ser sincer, perfectament estructurat... Només que, se't desperten els sensors que han identificat aquell subtil canvi de to, aquell gir inesperat que et confon, que et fa rumiar en la teva pròpia vulnerabilitat. És com amollar , al mig d'un discurs poètic, una frase feta amb una fredor casi imperceptible i d'una lleugeresa esfereïdora. Com si, de cop, el fil de la conversa discorrés per laberints sense sortida i només tu pots redirigir i sortir-te'n... però com?
Només ho pots fer iniciant una altra conversa on es parteixi d'aquest punt d'inflexió que ha fet capgirar-ne el sentit. A vegades, fins i tot, canviar totes les espectatives que hi tenies posades. El resultat és , sorprenenment, diferent.I no has pogut fer res per evitar-ho. Per això sovint tenim una " conversa pendent " .
Guardes l'emotivitat quan el Jo és el protagonista del moment. Recordes la mirada, l'expressivitat, els silencis i aquells gestos de les mans.
Sovint ens fixem en alguna paraula o frase ben construïda, gramaticalment acurada. Alguna metàfora o paraula fora del context. Queda, d'alguna manera, la placidesa de " l'haver dit " , com un " desprendre'ns " de quelcom nostre. Una aportació més, un punt de vista similar o totalment oposat. El respecte a la no intromissió a una intimitat que no ens pertany. El somriure davant les complicitats i l'asturament davant d'allò imprevisible. Davant d'allò que " sembla fora de lloc " . I no per això deixa de ser sincer, perfectament estructurat... Només que, se't desperten els sensors que han identificat aquell subtil canvi de to, aquell gir inesperat que et confon, que et fa rumiar en la teva pròpia vulnerabilitat. És com amollar , al mig d'un discurs poètic, una frase feta amb una fredor casi imperceptible i d'una lleugeresa esfereïdora. Com si, de cop, el fil de la conversa discorrés per laberints sense sortida i només tu pots redirigir i sortir-te'n... però com?
Només ho pots fer iniciant una altra conversa on es parteixi d'aquest punt d'inflexió que ha fet capgirar-ne el sentit. A vegades, fins i tot, canviar totes les espectatives que hi tenies posades. El resultat és , sorprenenment, diferent.I no has pogut fer res per evitar-ho. Per això sovint tenim una " conversa pendent " .
Florència - Novembre 2008
Però hi ha converses sense guió... espontànies, inesperades o molt esperades.Darrere uns ulls de mirada clara, neta i sincera hi ha converses per estrenar. Converses lluny de casa , en un cafè desconegut on sembla que el món s'hagi aturat un instant, fins i tot unes hores...Només uns gotims esbalotats de pluja són testimoni d'aquest confortable cafè que deixa el gust condensat de les emocions difícils d'explicar.
Fotomuntatge
******
" L'envasat del record ha de conservar el perfum d'allò viscut "
26 comentaris:
Hi ha converses que són eines de construcció. Són capaces de forjar un racó que resta reservat, per sempre més, a aquell interlocutor...
Les converses poden ser relats de la nostra vida que mai oblidem.
Conversar pot resultar difìcil, sde veritat. Anton.
Una bona conversa a part de un plaer ens pot transportar a un mon de felicitat.
M'agraden les converses espontànies, entre un cafè, una mirada o una rialla. Les que no es pensen, les que sorgeixen, les que flueixen sense frens, com riu corrent avall!
converses, mirades, riures, i somriures... la sinceritat fa que digui que akests ull no entenen tot la pluja que cau poc a poc. Un post amb gust a tardor. ;)
un plaer que mai podrà ser substituït pels correus electrònics o els comentaris al blog. Tot i això, aquests últims ajuden a drisfressar la distància
que seria de nosaltres sense les converses, diuen que palant s'entent la gent, molts cops ho oblidem. Una tertulia per a mi es un regal que de tant en tant m'agrada fer-me
Com diu en mon, una bona tertúlia o conversa és un regal.
I amb dues conversadores com les que imagino, ja és un supermegaregal.
Que bé una escapadeta a Florència eh!!!
Petons, maca!
El plaer d'una conversa és un gran plaer... que s'ha de cultivar. I gairebé un privilegi, avui en dia, poder-les gaudir.
hi ha converses de les que se'n guarda la olor...
la sinceritat de la mirada té, per mi, una olor especial, un aroma que és quasi tacte...
segurament cap conversa és repetible perquè hi ha massa en joc cada vegada...
una vegada vaig tenir una conversa a sordes -que no a cegues-... i va ser molt plena de sentit;
tens raó: a vegades un canvi de to o un gest inesperat, podrien activar sensors d'alarma... un comentari fora de lloc per a qui el pronuncia...
m'agradaria conèixer Florència: no hi he estat mai. potser, esperaré la primavera...
petons i llepades cafeteres!
Sovint m'agradaria que els comentaris dels blogs fossin paraules al voltant d'una taula. La sensació que queda després d'una bona conversa és molt gratificant, però cal trobar algú que sàpiga què dir i com dir-ho. Això no és tan fàcil.
realment hi ha converses que et marquen i no oblidaràs mai. Hi poden haver tants tipus de conversa, i és cert que no són només les paraules, sinó també la suma de les mirades, canvis d'entonació, els gestos....
No sóc un gran conversador. Però sé escoltar, que també té la seva gràcia.
Em quedo amb la 'no intromissió'. Sempre hauria de ser així. Tot i que, a vegades, potser nosaltres també obrim una mica massa la porta. Alguns més que altres. Als nostres blogs, ja que estem 'parlant' a la xarxa, potser no mostres gaire coses personals. Un petó, Joana.
És veritat com un mal comentari es carrega una conversa que pot ser interessant, i pot ser per part d'un dels tertulians, però també pot ser per algú de fora que s'hi fica sense cap motiu, i sense que l'hagin convidat. Quina ràbia quan passa això!
dues mosses com tu i la déjà juntes a Florencia i jo a Barcelona?
sempre em perdo el millor!
conversa i afinitat, bona barreja!
UN DIA QUALSEVOL
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
Miquel Martí i Pol a cinc anys de la seva mort
petons
Bones Joana... jo el què sé és que algunes cançons no es senten, has de copiar el codi que fica embed si no recordo malament, de totes formes, ara dóna error i no es pot ni entrar a la pàgina, el codi a copiar és el segon que surt a la dreta... el de sota, en surten dos...
Una conversa florentina amb la Déja! Què bé! I amb l'Arno de rerafons... Ens calen moments com aquests, sempre.
A mi m'encanten les converses en un racó aïllat, lluny del brogit del món. Parlant amb tranquilitat, explicant-nos i posant les millors paraules que sabem. Parlant de nosaltres o del que sigui amb tranquilitat i lucidesa, sobretot això, lucidesa. Parlar de manera clara però suau.
I aquest tipus de conversa la tinc molt de tant en tant.
Àlex
Novesflors,
És molt bonic el que dius: eines de construcció. Quantes coses es poden construir tot conversant! Gràcies!
Cesc,
A vegades si que convé oblidar!
Rebaixes,
Quan es parla diferent llenguatge, és complicat! Gràcies Anton!
Striper,
Plaer i felicitat! Casi que no ens cal re més!
Carme,
Aquelles que van a raig! Síii
Déjà,
Podríem repetir-ho. Va ser massa curt! Records!
Jesús,
Quan no hi ha caliu físic les paraules dels comentaris escalfen també!
Mon,
Un bon regal! ;)
Rita,
Sí. Un vertader plaer i una escapada curta!
Carme,
Per això quan hi ha la oportunitat cal no deixar-la escapar!
Gatot,
M'agrada això de " la sinceritat de la mirada té una olor especial..." I tant que la té!
Laura,
Casi ho sembla que estiguem fent tertúlia...casi! mai com estar de cos present ;)
Khalina,
Tot allò que no es diu, diu molt! ;)
Paseante,
Jo vaig aprenent a escolatr més...Em costa però ho estic aconseguint!
Jordicine,
Als blogs a vegades ens deixem anar, i a cops posem frè. ;)
Xexu,
Et quedes garratibat i quina ràbia! jajaja ;)
Roberthinos,
Vas a destemps i nosaltres aprofitem cada moment! ;)
Strip,
Sobretot l'afinitat...que maca que és!
Tér la mà,
Gràcies per aquest sentit homenatge!
Veí,
Són la sal de la vida! ;)I plovia pels descosits! ;)
Espia,
M'alegra que de tant en tant puguis disfrutar d'aquest plaer! Gràcies Àlex!
Hi ha converses que poden marcar un abans i un després en les nostres vides. Hi ha paraules que poden tenir un poder impressionant i fer-nos pensar i actuar d'una determinada manera. I hi ha converses pendents que sempre quedaran pendents. I si tenim la valentia i l'oportunitat de parlar, llavors són converses inoblidables.
Florència...Ponte Vecchio... Quin enyor...
Guspira,
Conversar és una activitat necessària i lúdica alhora. Depèn de la persona amb qui parles en guardes un o altre record, no?
I l'enyor de llocs i situacions viscudes és perquè han estat plents!Me n'alegro per tu!
Gràcies wapa!
Publica un comentari a l'entrada