Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

diumenge, 24 de novembre de 2013

Esmorzar amb diamants i Tardor

Emorzar amb diamants,Blake Edwards,1961

Anava pentinada com  una deessa i guarnida amb aquell tres peces negra. Les ulleres amb montura i vidres foscos , aquell vestit entallat que esculpia una figura estilitzada i els guants llargs abrigant-li els colzes.
Es va aixecar de la taula plena de petites exquisiteses que vorejaven el pecat. No va dir res a ningú i ningú gosà dir-li res. Ho feia sovint en els descansos del matí quan tenia una fixació al cap. Ara la fixació era aquell diamant gran i enlluernador de la joieria Tiffany's. Hi entraria, se l'emprovaria i distreuria a aquell jove que feia dies que observava mentre ensenyava les joies als seus clients. S'ajupia per endreçar les safates. Havia comptat els minuts... fins a 3 quan acabava de tancar-les al calaix. Tindria temps. Desplegaria  tot el seu encant i faria allò que sabia fer. Estudiosa dels detalls la cleptomania formava part del seu altre jo. No volia però ho feia. Ho volia i ho feia. Era així de simple.
S'havia escapat com cada dia en el primer descans del rodatge. Aquell Esmorzar amb diamants la tenia empresonada tantes hores que es preguntava si tindria bona acollida la pel.lícula i bon calaix. Si se'n parlaria d'ella, si sobreviuria al temps...
Aquests Kits-Kats li permetien jugar amb els dependents, tant li feia si eren de les grans firmes o no.
Feia fred i no havia agafat l'abric. Tenia pressa. Va assaborir l'últim glop d'aquell cafè massa aigualit pel seu gust però notant l'amargor de la cafeïna. Sense sucre per suposat.
Entraria i saludaria a l'empleat del torn del matí que cada dia se la mirava mentre ella , amb un aire distret, feia com si mirés l'aparador. De fons la Tardor de Vivaldi l'acompanyava. Feia dies que alguna gramola escampava les notes pel carrer. 
Gairebé havien passat de l'estiu a la tardor i ella més que ningú sabia que el temps es mesura pels moments que un es queda sense alè.
Va agafar aire, va prémer el timbre i va ullar el rellotge gran de paret. Tenia 10 minuts abans no comencés el rodatge. En 10 minuts posseiria allò que perseguia des de feia dies. De fet l'adrenalina que segregava ara era de la mateixa intensitat que uns dies abans quan en un descuit va furtar aquell collar de perles artificials a un venedor ambulant i que ara mateix la distingia com a una gran dama. Tot era embolcall però colava a tot arreu. Portava anys d'ofici. Era una actriu molt professional.

És una altra aportació als Relats conjunts

7 comentaris:

Carme ha dit...

Quina seguretat, quina tensió continguda i quin plaer que sembla extreure'n.

Una bona història, molt i molt ben explicada, Joana!

Un plaer de llegir-te... encara que sigui de tant en tant.

joan gasull ha dit...

Si aquesta és la seva felicitat i no va a més, tant de bo no l'enxampin

Elfreelang ha dit...

carai quina planificació al detall.....un relat amb cert suspens ....contenta de llegir-te de nou en un magnific relat conjunt!

XeXu ha dit...

Caram amb l'actriu, sembla que ha sortit amb la mà una mica llarga... però segur que fa unes grans actuacions en aquest paper!

Rafel ha dit...

Molt calculadora fent el seu paper.

Albanta ha dit...

Glamour en estat pur!
Una abraçada nineta

Joana ha dit...

Gràcies a tots i a totes. Bones festes!!!!