Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

diumenge, 11 de setembre de 2011

Divagacions

Hi ha un moment per a cada lectura o això diem. Rellegim perquè creiem que el moment no era l'adequat, com també reservem lectures per més endavant quan la disposició i les circumstàncies ho permetin.
De la mateixa manera hi ha un moment que ens hem d'aturar. Tenim uns anys viscuts, una certa experiència que ens propicia l'edat. Tenim al davant un ventall interessant per fer i vull pensar que uns (molts) anys per viure, amb la millor qualitat de vida posats a demanar.
Aquesta pausa l'hauria de fer tothom. Un ordenar o redireccionar la seva vida. Sempre hi ha l'afegitó de que " ens necessiten". És clar que també podem dir que "els necessitem".
L'entorn actúa de bloqueig de les nostres pròpies decisions. Ni endavant ni enrera. Una inèrcia que ens mou i que fins i tot ens aclapara.
Hi hauria d'haver un moment en què fóssim capaços d'usar la nostra llibertat absoluta, capitenejar cap a on anar sense cap mena de desgavell emocional.
Entenc, a estones, qui és capaç d'embolicar-se la manta al cap i decidir sense consens el futur de la seva vida malgrat algunes necessitats puntuals que , si posats pel cas no hi fossin, deixarien de ser obstacles.
Hi ha necessitats a mitges? A tant per cent? Es creen amb el temps dependències i obligacions de les que no podem deslligar-nos?

Ho acceptem i ens conformem? o hi ha qui s'hi rebel.la i malgrat no poder-ho dur a terme ho explica, ho contempla, ho pensa  i ho sublima en una mena d'activitat plàstica sigui de la disciplina que sigui?
És més important el que diem o el que pensem? I el que fem? sempre és més important del que diem i pensem?
Hi ha en la tria una part de renúncia. Qui renuncia més el que decideix marxar o el que deixa marxar?
Qui enyora més el que se'n va o el que es queda?
Tot queda resumit en el grau d'estimació més que en la dependència del nostre entorn.
I l'estimació cap a un mateix fa que si renunciem a tot o a una part sigui exclusivament perquè posem al davant del tot l'estimació als que més estimem.

17 comentaris:

XeXu ha dit...

Uf, uf, quina profunditat per aquestes hores... Sempre hem de renunciar a coses, penso que mai podem prendre una decisió de manera totalment lliure. Per més que els altres no ens vulguin influir, som nosaltres els que hi pensem, i no podem deixar mai el cap buit de la gent que ens envolta i ens importa. Al final algunes decisions difícils ens porten a mirar de fer el mínim mal possible, però per sortir guanyant nosaltres. Sigui com sigui, és delicat, i mai sabrem si fem bé o no. Però ja ho té això la vida, és risc constant.

Sigui el que sigui, també et diré que reflexionar massa és dolent. De vegades val més tirar pel dret.

Pere ha dit...

Fer aquesta pausa i canviar de direcció pot resultar difícil, sobretot si això afecta altres persones.
Però potser un dia o un altre hem de fer cas a les nostres emocions, encara que tinguem por o dubtes del que volem fer.
Diuen que el camí és llarg però de cop et trobes a les portes d'Ítaca i s'ha acabat el viatge ...

Bona nit Joana:)

Carme ha dit...

Jo crec, Joana, que signaria totes les teves preguntes i segurament n'afegiria encara més i en canvi sóc molt poc capaç de donar-me respostes.

I m'agrada molt el teu final perquè al cap i a la fi de reflexions, pauses o menjades d'olla que ens anem fent al llarg dels anys, jo només veig una única raó per a decidir el que sigui que decidim, quedar-nos o marxar, pensar en nosaltres o en els altres, tirar pel dret o renunciar. L'única raó vàlida per prendre qualsevol d'aquestes opcions és l'estimació. Encara que això no acaba de resoldre ben bé res i continuem fent-nos les mateixes preguntes. Però l'estimació ens va guiant ... ni que sigui una mica a les palpentes.

Una abraçada,Joana, de camí, de viatge i no pas d'arribada, encara.

mar ha dit...

divagant divagant...
arribes al moll de l'os de la qüestió!
preguntes que planen sobre nosaltres i que ens fan avançar per cercar respostes que s'adaptin a cada situació i moment personal...
sé del cert que no existeix LA RESPOSTA, però en aquesta recerca, també sé que anem trobant la manera de fer, els passos a donar per anar creixent i enriquint la pròpia experiència personal...
l'estimació ens duu, és veritat Carme, però jo penso que de vegades també haig d'aprendre a estimar-me més a mi mateixa... (o si més no, a fer-ho amb més convicció)

el que és important és que no ens hem aturat, que seguim avançant i fent-nos preguntes i cercant camins de vida...

molts petons joana bonica!
estem amb tu... dubtant... cercant... imaginant... estimant... i mirant de gaudir tot allò que ens regala l'anar caminant... i compartint amb els altres tot allò que som i que volem ser!

Alyebard ha dit...

Sempre va bé fer-se un replanteig de tot i després seguir endavant.

Toy folloso ha dit...

Havies comentat fa temps, que a mesura que els lligams que et collen a la rutina s´anessin fonent, potser iríes a donar ajut a on més fa falta....

Et passo aquest esgarrifós article que, em sembla, podria complementar el llibre que llegeixes.

Ona ha dit...

Marxar o quedar-te, fer canvis o seguir igual, estimar-te o estimar, patir o fer patir...
No hi ha respostes tancades, però si algú decideix canviar el rumb, penseu en no fer-ho de cop, en dialogar amb els que us envolten, en acompanyar-los en aquest nou itinerari sense vosaltres...Si decidiu canviar quelcom important a la vostre via, mai deixeu runes a les vostres esquenes, perquè qui està a sota les runes pateix el que no es pot descriure. I qui marxa, li costarà edificar de nou en una terra estèril.
Com deia Gandhi:"Nadie puede hacer el bien en un espacio de su vida mientras hace daño en otro. La vida es un todo indivisible".

novesflors ha dit...

L'entorn ens bloqueja però també ens agombola. Tot és relatiu i, a la fi, és l'estima qui ens ha de guiar en les decisions, crec.

Elfreelang ha dit...

Ostres Joana més que divagacions són metapensaments, reflexions , filosofia personal i transcendent...es prengui la decisió que es prengui fins i tot la de no decidir sempre afecta algú altre...tots estem interconnectats...no sé si el bloqueig ve de l'entorn en tot cas de com ens relacionem amb l'entorn o /i viceversa

Tondo Rotondo ha dit...

Que no et manqui mai la llum, prenguis les decissions que prenguis, facis les pauses que facis...

Una abraçada!

El veí de dalt ha dit...

Bufa, m'he de preocupar per alguna cosa? Semblava que anessis a dir "bon vent i barca nova". En fi, més que el que pensem o diem, som realment el que fem. Tota la resta són divagacions amables i benintencioandes. Però pels fets els jutjareu...

Montse ha dit...

com ja t'han dit, hi ha moltes preguntes que secundem, però poques respostes, per no dir cap resposta. I com diu el veí, pels seus actes els coneixereu (o pels fets els jutjareu", segons les seves paraules exactes)...

i per últim, com diu tondo rotondo, facis el que facis, no perdis mai aquesta llum que portes amb tu!

jordicine ha dit...

Estem d'acord. Calen pauses, i mirar enrere, per avançar una mica més cap endavant. Comparteixo totes les preguntes que et fas, JOANA. Una abraçad ai fins aviat.

Joana ha dit...

Xexu,
Reflexionar massa és dolent... però no em diràs que si poguéssim demanar algun desig no ho faríem :)
Pere,
Mentrestant divaguem per aquí i per allà però la resposta està dins nostre. Bona tarda Pere
Carme,
tantes preguntes i no totes tenen resposta però això ja ho sabem només que a vegades va bé dir-ho en veu alta.
Bon capde wapa!
Mar,
també sovint t'ho planteges...sense respostes o amb respostes anem avançant...cap a Ítaca...
Petons de cap de setmana.Gaudeix...no deixem de fer-ho!
Alyebard,
Aturar-nos per seguir.Gràcies

Toy,
Mai he deixat de plantejar-m'ho i confio poder fer-ho.Ara llegeixo aquest article. En diagonal em sembla que esgarrifa :(
Ona,
No, no voldria fer mal a ningú i no es tracta d'això. Totes les decisions són personals i clar l'entorn ens frena o ens accelera...tot depèn,gràcies!i benvinguda

Novesflors,
L'entorn però és canviant també com nosaltres i les circumstàncies no són sempre les mateixes malgrat entestar-nos en protegir-nos d'aquest entorn, sovint massa influenciable...
Elfree,
Filosofia d'estar per casa però a vegades...no en sé més :)
Tondo,
Que bé veure't per aquí. Encara em duren les Duracel :)))
Veí,
Però encara que siguem el que fem...és més important per el fet de fer-ho? No ho tinc massa clar. Sempre és més important?
No et preocupis...
Montse,
Em quedo amb les poques respostes però totes tindrien els seus matissos. Fem i fem no sempre amb el cor malgrat intentar-ho de totes totes.gràcies wapa
Jordicine,
Els homes donen respostes...les dones volem que ens escolteu...
gràcies!

el paseante ha dit...

No sé perquè, m'has fet recordar un dels darrers posts del genial Martí (Aquari): "La brisa seca i càlida m'esquartera la pell i no sento per enlloc la remor del vaixell que solca tots els ports a la recerca d'un viatger insòlit, solitari, que parla en qualsevol llengua amb l'arma del somriure i dóna la mà disposat a estirar les cordes i desplegar les veles que el duran mar enllà".

martí ha dit...

Ni més ni menys, Joana. Sembles el fuster que clava els claus al lloc precís ;-)





* (el paseante s'acaba de quedar amb mi...)

Joana ha dit...

Paseante,
M'havia oblidat de tu i en Martí m'ha fet memòria.
Preciosa la frase d'en Martí...
Martí,
M'agrada la comparació, amb el fuster...de tant en tant encerta el clau oi?
Molts records a tots dos!!!!