La vida dels peixos

No va ser fàcil. De fet res no és fàcil. No va ser fàcil estimar-lo ni enamorar-se'n com tampoc ho va ser oblidar-lo.

S'oblida l'amor però queda la persona. Un tamany més reduït de la grandesa que va ser. Els braços que t'abraçaven s'han empetitit i els llavis que t'ofegaven de plaer són minúscules carícies que a penes t'ericen la pell. Queda l'aroma de les nits passades en habitacions desconegudes amb llençols nets. Queda el so de les campanes donant les hores de matinada quan els cossos estaven encara desperts. Queda el sol entrant pels porticons mentre exhausts els cossos s'adormien. Queda com una llum que a poc a poc s'apaga i que ja no escalfa. Queda el somriure als ulls i els secrets compartits.

L'amor per sort es renova però... no sempre s'oblida l'amor ni a la persona malgrat que la vida segueixi el seu camí.

Acabo de veure La vida de los peces, una producció xilena guanyadora de l'últim Goya a la millor pel.lícula hispanoamericana i seleccionada al Festival de Venècia. Premis a part penso que val la pena veure-la. Íntimista, amb diàlegs senzills i alguns intel.ligents. Amb una bona fotografia i una bona música però sobretot amb un impecable moviment de la càmera malgrat la lentitud dels diàlegs. La música et treu per uns instants de la tensió i l'atenció que requereix seguir la conversa dels protagonistes.

El final queda obert però s'entén i el títol és una metàfora de la vida que cadascú pot interpretar a la seva manera.

L'argument grata per sota la fina pell que tapa tota possibilitat de despullar-nos interiorment. De tant en tant entrar dins una pel.lícula i preguntar-te què faries en una situació semblant fa que et descobreixis i et redescobreixis. Un exercici molt sa.

- Vámonos de aquí...

- Dónde?

- Vámonos de aquí...

- Quizás antes hubiera aceptado tu "vámonos de aquí..." pero ahora ya tengo "algo" i canviar algo por nada...

- Qué quieres?

- Quisiera asomarme y mirar otra vida...