Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Comiat de colors

capvespre ( imatge llddona)
M'esperen ...


I quant d'enyor i ganes quan esperem!


A recés del llimoner el diumenge vaig acomiadar l'últim sol de l'estiuet de Sant Martí. La mini-primavera a la tardor. Es va anar fonent a poc a poc darrere la carena del Far. La tramuntanada del matí no va deixar cap rastre de núvols i el cos es va revifar amb l'escalfor del migdia.

Al petit hortet de la mare hi ha quatre bledes, els últims carbassons i quatre mongeteres tardanes. Les cols , els bròquils, l'escarola i l'enciam ja despunten.

A l'hivern l'hort queda erm. Trist.

La menta, la ruda, la farigola i la planta de maria lluïsa perfumen l'entorn.

Estirada a la "gandula" no vaig aclucar els ulls. Volia respirar els colors de la tarda que també poc a poc s'anaven fonent. A les 5 en punt tot era gris.

La mare espera la pluja anunciada per estalviar-se de regar. Les últimes tomates de penjar descansen al garatge. Un altre cicle . Comença una altra estació...

Ens esperen les torrades i les converses a la vora del foc amb un deix de tristesa per l'absència del pare que feia un foc com ningú. Viu. Ens quedàvem hipnotitzats . Embolicats amb l'escalfor de les brases miràvem absorts com els troncs es consumien. De tant en tant revivíem aqulles nits en què ens aplegàvem a la cuina tot escoltant la ràdio que durant la meva infància va ser la primera finestra oberta al món.

Enyoro aquells capvespres en què els dies eren llargs, sense obligacions, amb tot el temps per davant per jugar, llegir, descobrir, estimar...
M'agrada que m'esperin...
M'agrada esperar...

27 comentaris:

Striper ha dit...

be com tu dius i també trobaras uns altres plaers i amb l'ultim tomaquet despenjat del garatge, arrivara el primer raiog de primavera.

kweilan ha dit...

És bonic quan saps que algú t'espera.

Robertinhos ha dit...

buf, costa anar cap a l'hivern, eh? A mi també m'agrada quan els dies són llargs i les nits són màgiques enlloc de fredes

Carme ha dit...

Que t'esperin... sempre és una sort. Esperar també.

Expliques un capvespre molt maco.

Deric ha dit...

va ser un bonic cap de setmana

Nymnia ha dit...

Que maco tot això que expliques... Quins colors... que bonic que t'esperin... i és que hi ha estones de cel que valen molt la pena...

fanal blau ha dit...

quin escrit tan bonic, Joana...

escolto els espetecs dels troncs a punt de fer brases, la ràdio a la cuina, i la tristesa.

una abraçada!

Joana ha dit...

He pogut "respirar i sentir" aquesta tranquilitat a través de les teves lletres...

DooMMasteR ha dit...

I el cicle torna a començar. Que bonic el que has escrit, m'ha emocionat! Tinc un dia tou de tardor :-)

garbi24 ha dit...

La llàstima que es que ciclicament passem dels gelats a les torrades molt rapidament....massa !!!
Un gustàs que hi hagi algú que t'espera

Cris ha dit...

Quina sensibilitat per explicar una cosa tan teva.... m'ha encantat llegir-te (i si vols una llar de foc, a "casa meva" ja la he encès) Un petó Joana :)

barbollaire ha dit...

la radio...
la puc escoltar, també, vora un foc fet en un altre casa.
La que havia de ser la casa, no el pis de Barcelona.
Nits de Taxi Key, o Ustedes son formidables...
S'enyoren, Joana, dolça amiga, fins i tot els silencis. Els seus silencis.
Però van ser foc, després brasa i ens han deixat el seu caliu.

Un petonet dolcíssim, nina.
:¬)*****

barbollaire ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
el paseante ha dit...

Joana, hi ha dies que escrius els textos més bonics del món. Com aquest. Me'n recordo molt del teu pare, del seu hort. I avui l'has fet reviure mitjançant la teva mare. És bonic. Un petó.

Mon ha dit...

arrancarem les fulles dia a dia del calandari deixant colors enrrere per cercar d'altres. M'agraden els tons de la tardor.
Mil petons...

montse ha dit...

M'ha agradat molt aquesta imatge i sobretot la explicació que l'acompanya!!
Està feta amb molta força i arriba!!...Transmet la vivència i m'ha portat el record de la meva infantesa en la petita cuina dels pares, escoltant també la radio i aprofitant l'escalfor de la cuina de carbó, on la mama havía posat una pela de taronja perquè fes bona olor.
Gràcies per aquest regal.
Una abraçada.

Alepsi ha dit...

Ains... llegir aquest post en un dia plujós com avui... és una combinació explosiva... se m'han posat els pèls de punta... m'encanta, Joana, el trobo perfecte!

Joana ha dit...

Striper,

Ara ve de gust una mica de fred, la llar de foc, caminar i badar. Aviat voldrem la primavera!

Kweilan,
I esperar també és bonic!

Robertinhos,
Les nits màgiques... en podries explicar alguna...
Molts records!

Carme,
Una sort poder continuar esperant i que t'esperin, tota la raó!

Déric,
Molt relaxant!

Nymnia,
Cal aprofitar-los tots! :)

Fanal blau,
Aquestes coses juntes fan caliu...

Joana,
Gràcies per compartir-les!

Doommaster,
Una abraçada recofortant...Fa fred avui i plou sense parar. Jo estic amb els peus freds :)

Garbi,
Ara tot va massa ràpit...i per gaudir cal anr a poc a poc :)

Cris,
Amb molt de gust vindria a escalfar-me i a fer unes torradetes :)

Barbollaire,
Que maco tot el que dius...la radio.l'escoltes? i el silenci?
els seus silencis també s'escolten...Un petó amic!

Paseante,
Gràcies! La mare cuida l'hort com un tresor!

Joana ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joana ha dit...

Mon,
M'agrada arrencar fulls del calenari i descbrir nous colors! petons

Montse,
Gràcies a tu!

Alepsi,
M'agrada veure't per aquí! una abraçada !!

Violette ha dit...

Joana... Quines imatges... Demà passat farà anys que ens va deixar el meu pare. Octubre era un mes que m'agradava, des de llavors se'm fa trist.
El teu escrit (ja tenia la imatge de tu i la teva mare vora al foc arran d'un comentari que em vas deixar fa uns mesos) em torna a fer venir ganes de camp i de casa enmig de la foscor nocturna.
T'envio un petó fortíssim.

Pere ha dit...

Las sensaciones y momentos que describes tan bien,me son familiares y próximas.Las comparto plenamente, incluida la tramontana de esta semana.
Ayer el Canigó amaneció con un sombrero blanco.
A mi me gusta saber que me esperan...

Un petó.

novesflors ha dit...

Si esperes algú continues vivint i si algú t'espera, a més, tens la fortuna de la teua part, i si ho expliques amb les teues meravelloses paraules... què més volem?

Cesc ha dit...

Que t'esperin a un li agrada però que no sigui un temps massa llarg o et pots quedar astorat, saps, t'acomiades d'uns colors i en venen uns de nous... saps que tornaran, bonic comiat oi?

Joana ha dit...

Violette,
Quan vulguis t'animes i compartim unes torrades a la vora del foc, tertúlia i un bon vinet :)
Una abraçada i un record per el teu pare!

Pere,
Compartir desde la distancia es un placer que nos permiten los blogs. Gracias por tus palabras!

Novesflors,
Hi ha moments que paga la pena esperar ) Una abraçada wapa!

Cesc,
Estic d'acord en tu...
Una abbraçada de colors! :)

zel ha dit...

A mi m'agrada que m'esperin, perquè vol dir que em coneixen i saben que d'una o altra manera, tard o d'hora, arribaré...

Joana ha dit...

Zel,
I eserar si saps que arribaran...també ! :)
Bon diumenge wapa!