- Si arribo al juny en faré 87...
- Ja queda menys per arribar-hi...
- Però primer celebrarem el teu , el 18 de març...
- Ja queda poc, un mes passa de pressa...
- És curiosa la vida... te'n recordes quan eres petita i jo et cuidava? Ara els papers han canviat i tu em cuides a mi...
( No sempre tenia la resposta a punt , ni tan sols trobava les paraules.. )
- Ara estem junts, l'hi deia....( i l'abraçava ).
La seva pell estava apergaminada i cremada per el sol, els nusos de les mans, prominents. Unes mans grans, bragades de treballar, primer de torner i quan es va jubilar , a l'hort.
Cada dia fins fa poc més de dos anys es llevava amb el sol.
Començava una d'aquelles feines "invisibles", d'anades i tornades. Passes curtes. Regadora va, planté ve.
Feinetes entretingudes que omplien les hores del dia. Converses amb els veïns tot fangant el tros. Lligant tomateres, podant, cavant... fins que el sol es ponia. Lllavors s'arrecerava vora el foc, llegia una estona perquè la televisió l'avorria. Una caminada diària per evitar que els cos se li rovellés.
Els mesos que va estar a casa nostra enyorava l'hort, les seves muntanyes i el cel tan blau. Les passejades i la llar de foc. Sortir i feinejar, trobar-se cares conegudes.
Enyorava tantes coses que jo no l'hi podia donar...
- Ja queda menys per arribar-hi...
- Però primer celebrarem el teu , el 18 de març...
- Ja queda poc, un mes passa de pressa...
- És curiosa la vida... te'n recordes quan eres petita i jo et cuidava? Ara els papers han canviat i tu em cuides a mi...
( No sempre tenia la resposta a punt , ni tan sols trobava les paraules.. )
- Ara estem junts, l'hi deia....( i l'abraçava ).
La seva pell estava apergaminada i cremada per el sol, els nusos de les mans, prominents. Unes mans grans, bragades de treballar, primer de torner i quan es va jubilar , a l'hort.
Cada dia fins fa poc més de dos anys es llevava amb el sol.
Començava una d'aquelles feines "invisibles", d'anades i tornades. Passes curtes. Regadora va, planté ve.
Feinetes entretingudes que omplien les hores del dia. Converses amb els veïns tot fangant el tros. Lligant tomateres, podant, cavant... fins que el sol es ponia. Lllavors s'arrecerava vora el foc, llegia una estona perquè la televisió l'avorria. Una caminada diària per evitar que els cos se li rovellés.
Els mesos que va estar a casa nostra enyorava l'hort, les seves muntanyes i el cel tan blau. Les passejades i la llar de foc. Sortir i feinejar, trobar-se cares conegudes.
Enyorava tantes coses que jo no l'hi podia donar...
- Massa medicaments....
- Amb el metge hem fet un llista nova.Només els necessaris perquè el cos estigui en pau...
- M'agrada la nata...
- A mi també...
- I un ditet de vi als àpats...
- A mi també....
I sopes de pa amb menta i compota de poma. I llet amb galetes...
- A mi també...
Això sí que l'hi vaig poder donar...
I una mica de temps, també.
Aquests dies l'enyoro més que mai!
( La mimosa de la Maria del molí ha tornat a florir, pare...)
A vegades la vida ens aclapara amb fets que sabem previsibles i esperats però no desitjats.
A vegades només podem acompanyar des de la distància.
Són dies amb una barreja estranya d'emocions ,com el temps que no es defineix entre boires, nuvolades i el sol que despunta.
Un garbuig de silencis i diàlegs inacabats...
27 comentaris:
no trobo paraules Joana... a mi em pesen alguns silencis i alguns diàlegs...
un dia algú em va dir que potser m'aniria bé escriure'ls... potser algun dia ho faci
una abraçada
Nina...
És curiós.
Tu escrius i arriben en Gatot i jo com atrets per la dolcesa d'unes paraules que expliquen, amb les que expliques, sentiments, sensacions, properes.
(de fet, algun cop arriben a ser llunyanes?)
Moltes gràcies, Joana, estimada nina, tendra amiga.
Una abraçada immensa
Una bossa de petons dolços.
:¬)********
L'altre dia vaig somiar-hi. El pensava. Potser per què l'enyoro el somio tant. Li hagués agradat casa meva, també s'hagués fet el seu hortet.
Són dies d'emocions conegudes i estranyes, de somriures amagats... És preciós Joana!
el meu pare ara< també tindria 87 ... Bon cap de setmana guapa.
Doncs en aquests moments és bonic deixar-se "mimar" pels éssers propers...
No sé quina dolça força té la mimosa, que tria florir amb els darrers freds i les primeres soleiades arribades de puntetes...que sempre ens porten a emocions intenses.
Una abraçada, Joana!
Suposo que és inevitable que tantes i tantes coses ens portin records dels éssers estimats, i quan aquests ja no hi són, tenim punxades al fons del cor. Però per altra banda el records és el que ens manté lligats a aquesta gent, així que s'ha de poder suportar aquestes punxades. estic segur que tu ho fas, i tot i l'enyor, els records et generen també alegria.
El procés natural és que els records cada cop siguin més dolços i menys tristos, però sempre hi seran, Joana.
Bon cap de setmana, maca!
m'agrada molt com expliques estes feines "invisibles" que estan sempre plenes de detalls.
encara que no sé com era ton pare, me resulta agradable imaginar-lo... i a tu, al seu costat.
sopes de pa amb menta i compota de poma? carai, joana... com el cuidaves, eh? :) no ho he tastat mai.
la llet amb galetes, o amb pa... també era un dels costums que tenia mon pare i que pensava que no canviaria mai... la justa mesura de sucre i de nescafé, sempre la mateixa quantitat, aquella manera d'enfonsar la cullera al got i de remenar... la sacsadeta que feia amb la cullera al vidre, quan acabava les cullerades i la dixava damunt la taula, abans de beure's la llet...
pensava que ho faria sempre... però ara ja no ho fa. i tampoc porta el rellotge que va portar tota la meua vida... des de quan jo vaig néixer.
són coses que ara han canviat... però continuo recordant-les com si encara les fes ara.
mentre olores i mires les mimoses... tal com li expliques, no sé si ell te pot escoltar, però diria que continueu mimant-mos l'un a l'altre.
m'ha agradat molt llegir-te.
una abraçada, joana
m'ha agradat llegir el teu escrit ple de records dolços. Records on viuen antigues emocions i es barregen amb noves.
Una abraçada, Joana.
un escrit preciós. Com les mimoses del teu pare...
Qui té records és que ha tingut vida compartida. No trenquis mai el fil del record... Ells també tingueren que recordar coses semblans i aixó ens uneix encara més. Anton.
quant de sentiment!
Seria bonic que es pogués arrecerar vora el foc per llegir el teu post. Un petonet Joana.
Està molt bé el teu escrit , soposo que els recors bons i dolents sempre els tenim presents al llarg de la nostra vida. petons. mia
Fa temps que no sento l'olor d'una mimosa i el meu pare encara és viu. Tinc moltes ganes d'abraçar-lo ara.
Gràcies Joana! Les teves paraules ensenyen a viure.
Quan el record és l'únic fil que ens queda... a cops és difícil recorda massa, però sempre és millor que recordar poc. Jo em sento malament quan fa uns dies que no hi penso. Prefereixo recordar detalls, anècdotes, maneres de dir i de fer. Una abraçada.
Quins records tan tendres...llagrimeta...
Jolín... Pensava que estava més forta i em poso a llegir el teu escrit tranquil·lament, però no, veig que segueixo tobeta... El teu pare us va deixar quan començava el bon temps i l'aire que hi respires sempre te'l recordarà. El meu ho va fer quan els arbres començaven a perdre les fulles i pots comptar com l'enyoro quan arriba l'octubre. I mai, mai m'hi acostumaré. I m'agrada que així sigui... Les olors i l'aire del moment em representen un homenatge especial a la seva memòria.
Un petonet, emocionadora meva!!
M'agradaria que sempre tinguéssis una floreta de mimosa dins teu, recordan-te que la vida sí, és fugissera, però també bonica.
Petit tresor, aquestes paraules.
Sempre penso en aquella frase que va dir no recordo qui: "aquells records que ara t'entristeixen, un dia t'arrencaran un somriure. Només hi cal temps, i posar-hi ganes".
Una abraçada ben gran, Joana!
El meu pare, si visqués, ara en tindria 88. També el recorde.
Petons i fins aviat. M'agrada la mimosa, Joana!!!
puc fer una pregunta?
coneixes figueres? coneixes la fundació salut empordà?
Hola, com que tens un blog força interessant t'he enllaçat al meu.
Fins aviat
Gatot,
Fes allò que et faci sentir bé...
Et llegiré!
Barbollaire,
Amic poeta.Sempre ets benvingut i un plaer compartir moments!
Carme,
No per conegudes les emocions són menys intenses. Segur ue hagués fet un hortet...
Striper,
De la mateixa quina...quin goig!
Veí,
I que bé que va que et mimim! :)
Fanal blau,
Serà que tenim ganes de sol i de colors!I les emocions brollen...
Xexu,
Una barreja que sovint no sabem com anomenar-la.Els records també són joiosos, sens dubte!
Rita,
Per sort queden tants moments que costa pair el present.
Iruna,
Sovint els tus comentaris són posts amb molt de sentiment. Gràcies per aquestes parales!
Khalina,
Hi ha dies que es barreja tot...
The silver,
una abraçada!
Nimue,
Les flors com els records són de diferents colors...
Anton,
Hi ha tants moments compartits que res pot esborrar-los...
Déric,
No puc evitar-ho...
Nadador,
Li agradava llegir...
MIA,
I en part som com som gràcies als records! Benvinguda!
B-612,
Doncs abraça'l i estima'l. La vida s'aprèn així! :)Fa temps que no ens "veiem" :)
Carme,
Costa oblidarsi és que mai ho fem. Els detalls formen part de cada persona...tens raó
Zel,
També els tens mlt presents ...ho sé...
Violette,
L'aire i les olors. Cada gest...és una vida. No podem esborrar-ho perquè l'estimació no se'n va...
Tondo,
Sempre vens en els moments precisos. La vida...d'això ja n'hem parlat ii dels tresors també...
escrit :)
Spock,
Ganes de viure i ganes de reviure!Que boic i amb quina empenta m'ho dius...
Novesflors,
Com desperten les emocions , les paraules...
Jordicine,
Te'n portaria un ramet però es marcirà pel camí...
Quim,
Conec poc Figueres i no conec la fundació salut empordà... Si no em dónes més pistes...
Mireia,
Benvinguda. Passaré a saludar-te!
Gràcies a tothom...una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada