Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

diumenge, 7 de desembre del 2008

Lluita


Solem queixar-nos de la monotonia del dia a dia, dels horaris, de les rutines a la feina, a casa, de les reunions programades, dels sopars d'empresa i de les mateixes converses amb els veïns...

A la majoria la rutina ens exaspera. Necessitem trencar-la. Fer un cafè tot conversant, llegir una estona en un racó silenciós, escoltar música i dormisquejar. Sortir a passejar, omplir-nos de colors i olors. Un sopar en un lloc agradable. Caminar, fer ganxet o " macramé". Pintar , escriure o dibuixar.

Oxigenar-nos i carregar les piles per a continuar, per anar a treballar amb ganes i per a sentir-nos bé.

Petites felicitats o felicitats petites, tant se val.

Hi ha moments a la vida que la nostra rutina es trenca de sobte i no precisament d'una manera agradable. Hem de deixar de cop i volta el ritme al que estem acostumats.

Ens enfadem i no ho acceptem. Rumiem, preguntem i ho assumim. Ens posem a lluitar. Treiem forces d'allà on no sabíem que les hi teníem.

L'aparició d'una malaltia fa que haguem de posar el rellotge a les 00:00 i a partir d'aquí començar un nou camí, una lluita aferrissada. Un compromís d'enfrontar-nos-hi i combatre-la.

Tot passejant pels blogs he tret el cap al blog " La vida en un blog" i el jove Joan, a qui vaig tenir el plaer de conèixer en un sopar, explica en primera persona " Allò que és important, ara".

Si hi passeu, no li estalvieu una abraçada.

Per ell doncs, aquest post i per la lluita que ara comença.

En aquest cas, tornar a la rutina serà un regal.

Molta sort Joan.

19 comentaris:

Striper ha dit...

Es que en aquestes situacions la rutina a vegades es un regal.

Rita ha dit...

Vaig passar fa uns dies i no vaig gosar, ara t'he fet cas i li he deixat una abraçada.
Un post molt generós, Joana. Ets un sol de persona!

Albanta ha dit...

Quan es trenquen les rutines per motius com aquest és vital comptar amb les persones que t'envolten. Un gest molt solidari per part teva. Segur que el Joan ho aprecia i l'encoratja en la seua lluita.
Una abraçada bonica.

Joan Safont ha dit...

La veritat Joana, és que ens vam conèixer en un sopar de molt bon record, i aquest escrit que has fet, a banda de la dedicatòria, condensa tot el que puc sentir en aquest moment, quan just tinc tantes ganes de fer tantes coses!

Una fortíssima abraçada! I moltes gràcies, moltes!

Robertinhos ha dit...

tots encarem el 2009 amb ganes de que canviin coses...

el paseante ha dit...

Hola Joana. M'afegeixo als comentaris de la Rita i l'Albanta. I no repetiré el que han dit elles perquè, a més, ets discreta. Ja he passat per ca'l Joan.

Sergi ha dit...

Ja he passat a fer-li una abraçada, un bon gest per part teva el descobrir-nos un nano tan valent.

nimue ha dit...

és trist que ens calguen aquestes coses per adonar-nos del que és realement important...
una abraçada, bonica.

Jordicine ha dit...

Ara passo pel seu blog. A mi les rutines m'agraden. Em fan sentir segur. Serà que continuo sent com un nen. No ho sé. Però ho dic seriosament. Els grans canvis em descentren. Un petó.

Montse ha dit...

ara hi he anat, Joana. Un petó.

fada ha dit...

Segons quines situacions ens fan replantejar moltes coses. Arran de l'accident de cotxe d'una companya, jo també porto un temps donant voltes al magí. Un petó.

Carme Rosanas ha dit...

Doncs jo també me n'hi vaig ara, Joana, potser hauríem d'estimar més la rutina de quan tot va bé.

DooMMasteR ha dit...

Vaig a fer una visita ara mateix... Gràcies, Joana!

Unknown ha dit...

Em sento tan identificada amb tot això que escrius, no ho podries expressar millor. És com si visquéssim sempre intentant fugir d'allò únic que tenim, que és el moment present. Però quan passes situacions com les que redactes, llavors voldriem aturar i encadenar el present, no deixar.ne escapar ni un segon. Els humans...ens ho fem ben difícil. Una forta abrçada al Joan!

Antoni Esteve ha dit...

De vegades em sento tant egoista...i cada dia la vida em dona una lliçó.

Petons

khalina ha dit...

De vegades no sabem valorar la rutina, o no sabem apreciar els petits detalls... Quan apareix una malaltia canvia el prisma amb que mirem les coses.
Ja he anat al blog d'en Joan Safont

Anònim ha dit...

Striper, Rita, Albanta,Robertinhos,Paseante,Xexu,nimue,Jordicine, Montse,Fada, Carme,
DooMMaster,Malketa, Antoni, Khalina... Gràcies!

Joan Safont, Una dosi d'energia positiva...recopilada entre tots des de la distància, des de l'altre costat.
Una abraçada ben forta!

Unknown ha dit...

Ara mateix hi passo, si ho recomanes tu, segur que es fa necessari.
Una abraçada.

Joana ha dit...

Gràcies Núria
Bon cap de setmana!