Es va posar la mà a la butxaca i en va treure unes branques de fonoll. Des d'aquella plataforma estant les va ensumar mentre albirava la campana de l'ermita gronxant-se entre canyes de bambú.
El so estrident dels setze vents no esborren les carícies a la pell.
Logradíssim! :)
ResponEliminaBona nit, Joana!
I tant que sí! M'agrada molt i a més a més em tranquil·litza.
ResponEliminaQue els setze vents no esborrin les carícies a la pell... mira, ara mateix em fa sentir bé! :)
Bona nit maca!
El títol, preciós.
ResponEliminaL'escrit... intens!
El fonoll treu la set, les carícies no les esborra el vent, les canyes i la campana es gronxen... Molt sensorial Joana, se sent.
ResponEliminaBon cap de setmana!
Molt bonic i tendre.
ResponEliminaQue aconseguit i bell t'ha quedat Joana! et felicito!
ResponEliminaFelicitats Joana, i gràcies per recorda-me que sóc viu. La flaire del fonoll, el canyar (no de bambú en aquest cas) i una ermita...
ResponEliminaCarícies amb olor, sí.
Salut!
Molt ben teixit....i mira que no era fàcil
ResponEliminaFabulós
ResponEliminaJa en som uns quants...
ResponEliminano sé quines eren les pautes per fer el microrelat, però crec que dius molt més del que ensenyen a primera vista les paraules del relat.
ResponEliminaAhir en vaig veure de branques de fonoll, amb un campanar llunyà de fons en aquella fotografia sense enquadrar. Les pobres ja estaven escanyolides i força ennegrides pel fred. No vaig tenir temptació de trencar-ne una i posar-me-la a la boca.
ResponElimina