Hi ha un moment per a cada lectura o això diem. Rellegim perquè creiem que el moment no era l'adequat, com també reservem lectures per més endavant quan la disposició i les circumstàncies ho permetin.
De la mateixa manera hi ha un moment que ens hem d'aturar. Tenim uns anys viscuts, una certa experiència que ens propicia l'edat. Tenim al davant un ventall interessant per fer i vull pensar que uns (molts) anys per viure, amb la millor qualitat de vida posats a demanar.
Aquesta pausa l'hauria de fer tothom. Un ordenar o redireccionar la seva vida. Sempre hi ha l'afegitó de que " ens necessiten". És clar que també podem dir que "els necessitem".
L'entorn actúa de bloqueig de les nostres pròpies decisions. Ni endavant ni enrera. Una inèrcia que ens mou i que fins i tot ens aclapara.
Hi hauria d'haver un moment en què fóssim capaços d'usar la nostra llibertat absoluta, capitenejar cap a on anar sense cap mena de desgavell emocional.
Entenc, a estones, qui és capaç d'embolicar-se la manta al cap i decidir sense consens el futur de la seva vida malgrat algunes necessitats puntuals que , si posats pel cas no hi fossin, deixarien de ser obstacles.
Hi ha necessitats a mitges? A tant per cent? Es creen amb el temps dependències i obligacions de les que no podem deslligar-nos?
Ho acceptem i ens conformem? o hi ha qui s'hi rebel.la i malgrat no poder-ho dur a terme ho explica, ho contempla, ho pensa i ho sublima en una mena d'activitat plàstica sigui de la disciplina que sigui?
És més important el que diem o el que pensem? I el que fem? sempre és més important del que diem i pensem?
Hi ha en la tria una part de renúncia. Qui renuncia més el que decideix marxar o el que deixa marxar?
Qui enyora més el que se'n va o el que es queda?
Tot queda resumit en el grau d'estimació més que en la dependència del nostre entorn.
I l'estimació cap a un mateix fa que si renunciem a tot o a una part sigui exclusivament perquè posem al davant del tot l'estimació als que més estimem.
