Aparellades

Dansa de colors

al compàs de l'aire.

Enyoren sortir de nit

Adrenalina

Li va costar agafar el son. L'habitació era tan silenciosa que el frec de la respiració gairebé inaudible del seu acompanyant la impedia adormir-se.
Els llençols i el cobrallit blancs trencaven l'harmonia de les cortines i la moqueta negres. La nit s'havia allargat...
Temia no despertar-se l'endemà al matí tot i que la recepcionista havia pres nota d'avisar-la per telèfon a una hora poc usual.
Continuava desvetllada resseguint adés i ara el recorregut que faria fins a l'estació de tren que la portaria a la seva ciutat amb un marge prudencial de retard i al seu lloc de treball.
Divagava fins que es va adormir.
Quan tot just clarejava el so estrident del telèfon la va mig despertar i una mà sacsejant-la li va recordar que era l'hora...
Tan profund era el seu son que va restar immòbil assaborint els darrers minuts que de tant plaents es van convertir en mitja hora.
Batua l'olla, va exclamar aixecant-se d'una revolada mentre començava una carrera de fons cap a l'estació.
Havia previst aixecar-se amb temps per dutxar-se, fer un cafè de camí i amb una parada de metro ser al tren però a aquestes hores no tenia ni temps per respirar.
Va sortir disparada de l'hotel i va córrer cap a un taxi sense fer-li cas de que no arribaria a temps. Mentre es maquillava al seient del darrere el jove no tenia ulls només per no errar cap carrer que allargués el trajecte.

Van fer el camí muts per la ciutat que encara dormia amb només algun joc de mirades que anaven dels semàfors al rellotge del taxi passant pel retrovisor.

Ella amb un fil de veu li va donar les gràcies i va pagar, va segellar el bitllet a la taquilla i tant ella com el tren van arribar junts a l'andana.

Ja instal.lada al tren en comptes de dormir anava rumiant com sovint les aparences enganyen. Si el taxista escrivís un relat no s'assemblaria en res al que pogués escriure ella.

De la manera com havia sortit esperitada de l'hotel , amb els cabells campant al seu aire i a aquella hora intempestiva l'argument estava servit. La imaginació faria la resta.

Va fitxar uns minuts més tard de l'hora que començava i de camí a la feina va pensar que si explicava que aquella nit no havia dormit amb cap desconegut i que cap dels dos havia pagat l'hotel ningú se la creuria.

Escon

A dins , els cairats

aguantant el pas del temps.

Finestres batents de records.

A sota, l'esguard

de somnis imaginats

Ja no compten els passos...

Ja no compten els passos ni tampoc els anys que fa que caminen plegats. Són tants i tants que ho afirmarien amics i familiars però ara mateix estan sols, viuen sols, parlen inclús a vegades sols, però continuen caminant sense comptar el temps. En tenen prou amb la llum esbiaixada d'un fanal com a única companyia de tantes i tantes converses i passejades pel carrer que els porta cap a casa .

Microconte a proposta d'Arlequí, en motiu del 4t aniversari del seu blog

Mares

Un dimecres qualsevol es pot convertir en un dia festiu. Anar a menjar un arròs a la cassola i fer sobretaula sota l'ombra d'unes moreres esdevé especial.

Per aquestes dues mares de 81 i 88 anys els va molt bé trencar la rutina. S'aixequen i no van al poble a comprar, si de cas s'arriben a la perruqueria i es vesteixen sense la bata de feinejar perquè encara que sembli que no tenen feina durant la setmana no paren d'anar amunt i avall.

Per això disfrutar d'una sortida cap a la Vall del Llémana per una carretera a l'obaga és tota una excursió.

Hem de calcular el temps perquè ara ja no van al ritme que anaven uns anys enrere, ara toca anar més a poc a poc.

De joves havien treballallat en una fàbrica tèxtil un jornal complet i després el que els quedava a casa, l'hort, cuidar els conills i les gallines, anar al poble del costat a vendre algun ou i comprar alguns polls.

Feien endreça els dissabtes i els diumenges al matí cuinaven els millors rostits.

Els diumenges a la tarda planxaven i preparaven la roba per la setmana. Són dones que han viscut una guerra i una postguerra duríssima. Són valentes. Capaces d'anar endavant.
Els pares volen que els fills siguin independents i hi ha fills que tenim la sort de que , en aquest cas les mares, siguin autosuficients i no dependents.

Ja sabem que no es pot triar però viure amb qualitat de vida i molts anys és un dels millors regals per elles i per nosaltres.

Estiu viu

Nits de música, sopars a la llum de la lluna, una cuina acurada...a l'interior o a la costa. Tu tries!

SPAM:

Es traspassa perruqueria per a homes a Girona capital ( també es pot adaptar per a dones ) en ple funcionament (tothom es talla els cabells de tant en tant)per jubilació dels propietaris.

Si hi esteu interessats o coneixeu algú que pugui estar-ho us deixo telèfon de contacte :

PERRUQUERIA DARNÉ - 972 - 203151 (demaneu per la Cati o en Paco) ( no hi tinc comissió, només els dono un cop de mà servint-me de les noves tecnologies...)

Tenen moltes ganes de disfrutar de la jubilació... s'ho mereixen!

2/33

El segon premi del concurs " Divulga la recerca de la Marató" ha anat a a parar a Salt, a l'Escola Universitària ERAM pel reportatge dels alumnes que van fer al Dr. Antoni Turon-Estrada.
A casa ens ha tocat una quarta part d'aquest segon premi i una servidora haurà d'anar a la recepció d'entrega en absència de la titular.
Emocions a cabassos en aquest final de curs...
Podeu veure els 33 videos presentats a concurs o com n'hi diuen " les 33 càpsules".
Els avenços en medicina són el resultat de l'esforç en el treball de recerca de molts professionals i dels qui fan possible la seva difusió.
El millor premi és comprovar que es valora la feina ben feta la qual no deixa de revertir a tota la societat.
Satisfà poder aportar un granet de sorra per petit que sigui...