dimecres, 13 de gener del 2010

Gronxador


Em gronxaria entremig dels dos arbres,

vestida de grocs i verds,

fins a quedar exhausta

supesa en una branca

com una fulla més!
a

31 comentaris:

  1. Sergi13/1/10 16:17

    Això són ganes de sentir-se lliure, de deixar-se portar, oi?

    ResponElimina
  2. Mon13/1/10 17:24

    ... jo al teu costat amb els ulls embenats, per poder concentrar-me en sentir el teu perfum cada vegada que el balanceig del gronxador et fes passar per davant meu... bona setmana i mil petons

    ResponElimina
  3. Déjà vie13/1/10 23:31

    fes-ho!!!

    ResponElimina
  4. DooMMasteR13/1/10 23:32

    I recuperar part de la infantesa! :-)
    Petonets, guapa!

    ResponElimina
  5. Jesús M. Tibau13/1/10 23:41

    bonic somni, formar part de la natura.
    Ep! ja en formem part!

    ResponElimina
  6. Eulàlia14/1/10 0:13

    puc venir?

    ResponElimina
  7. fanal blau14/1/10 1:48

    Doncs jo també m'hi gronxaria, si. I em quedaria suspesa com una fulla més...
    Molt bon dia, joana!

    ResponElimina
  8. Cris (V/N)14/1/10 5:04

    M'apunto!!!!!! On i quan si us plau...... i volar, com la Heidi, t'enrecordes? Petons voladors :)

    ResponElimina
  9. estrip14/1/10 6:22

    i a més d'un gronxar-se entre aquest poema!

    ResponElimina
  10. Garbí2414/1/10 8:56

    va doncs...jo et dono l'empenta

    ResponElimina
  11. novesflors14/1/10 9:09

    Ara quan escalfe una mica més el sol també m'agradaria gronxar-me i quedar suspesa com qualsevol fulla.

    ResponElimina
  12. kweilan14/1/10 11:16

    A mi també m'agradaria gronxar-me i deixar-me anar!

    ResponElimina
  13. BACCD14/1/10 13:01

    Doncs moi aussi!!

    ResponElimina
  14. Striper14/1/10 13:22

    No deixis de fer-ho es molt divertit.

    ResponElimina
  15. assumpta14/1/10 14:21

    Tanco els ulls i em deixo gronxar... em deixo endur... més amunt... fins l'infinit...

    Nanit, Joana!
    ;)

    ResponElimina
  16. Joana14/1/10 22:38

    Sense pensar en res...

    ResponElimina
  17. Bargalloneta14/1/10 23:55

    la veritat és que els dos arbres són molt temptadors eh???

    ResponElimina
  18. rebaixes15/1/10 6:46

    I sentir-se ingràvid amb la il·lusió a braços...Anton.

    ResponElimina
  19. David15/1/10 7:36

    A voltes, jo també.

    ResponElimina
  20. Jordicine15/1/10 9:17

    Quin mareig! Un petó, JOANA.

    ResponElimina
  21. Deric15/1/10 12:12

    jo també ho faria!

    ResponElimina
  22. sànset i utnoa15/1/10 12:53

    M'encanta gronxar-me!!

    El teu escrit m'ha recordat a una pintura, però no en recordo ni el títol ni l'autor.

    Utnoa

    ResponElimina
  23. x15/1/10 13:11

    1 nova Horacia !


    hahaha

    ResponElimina
  24. khalina15/1/10 16:20

    tots ens gronxariem mentres tu recites el poema

    ResponElimina
  25. el paseante15/1/10 17:21

    La Khalina ho ha clavat. Sembla que ve el bon temps amb poemes com el teu.

    ResponElimina
  26. Cèlia16/1/10 3:02

    Sempre vaig tenir gronxador al pati de casa i m'has fet arribar aquell sentiment en gronxar-me. M'ha fet somriure mentre una llàgrima enyorava...

    ResponElimina
  27. Àlex16/1/10 9:17

    Que intens i poètic. Transmet llibertat. Com una fulla més i volar enllà acompanyant el vent.

    Àlex
    www.2n2a.blogspot.com

    ResponElimina
  28. Ferran Porta16/1/10 23:49

    Preciós, m'ha encantat llegir-ho. Potser l'Ave Maria de Schubert, que sona de fons, ha fet el teu escrit encara més bonic del que és.

    ResponElimina
  29. nimue17/1/10 14:00

    jo una mica també, saps...
    b7s!

    ResponElimina
  30. Joana17/1/10 14:29

    Ja veig que no sóc l'única amb ganes de gronxar-se.
    Som-hi doncs!
    Bona setmana a tothom

    ResponElimina
  31. Esther18/1/10 1:09

    jo també ho faria... si...

    ResponElimina