No hi ha lloc per el rancor en la certesa de les teves paraules.
Sí un deix de melangia quan els meus dits van deixar de repassar el teu cos per darrere vegada. I als llavis un desig encès i tremolós en l'últim bes...
Dels ulls enaiguats vessaven llàgrimes com perles teixides amb fils de saliva. Rodones. Rodolant mentre s'escurçaven les paraules i deixaven pas a les mirades...
I en un instant, el silenci i el darrer regal. Una abraçada.
Al cor i al cos les empremtes dibuixades d'una carícia llarga ... com el roig permanent d'uns llavis , dolços i prohibits...
Se m'ha encongit el cor...
ResponEliminaUn petó molt dolç nina.
Tristament, tot té un final, encara que sigui tan dolç com aquest.
ResponEliminaQuè trist!
ResponEliminaUn final, no sé si dolç o no, sempre una mica trist, però em sembla molt bonic, Joana. Com de bon record.
ResponEliminanina...
ResponEliminacompartim aire?
una abraçada immensa?
uns petonets dolços?
Ignoro si és una història llunyana o propera en el temps. Potser imaginada. En qualsevol cas, si en parles així vol dir que va deixar (o ha deixat) empremtes en la teva pell. En la teva ment.
ResponEliminaTrist i bonic!
ResponEliminaCatxis, una abraçada molt grossa.
ResponEliminaLlavis prohibits. M'encanta. Un petó, no prohibit, Joana.
ResponEliminaHoy he decidido sentir tus palabras y prescindir de la traducción. ¿y sabes que? Creo que de esta forma lo entendí mejor que nunca aunque puede que se me escapen algunas palabras sin duda se sienten.
ResponEliminaPrecioso!!!!
Besos desde mi alma.
Muy bonito, Joana, como casi todo lo que escribes. Delicado y fresco. Que no escriba no quiere decir que no te siga leyendo...
ResponEliminaUn abrazo grande
JJ
doncs a mi em sembla molt positiu i molt preciós.
ResponEliminaCom l'estrip, a mi m'ha semblat positiu. I molt molt bunik! Potser és això que el fa positiu... :)
ResponEliminales carícies mai ens abandonen del tot
ResponEliminaMelangiós però bonic.
ResponEliminaMoltes gràcies per ajudar-nos, gironina !
ResponEliminaBufa...arriba Sant Joan; l'estiu...
ResponEliminaes molt bonic a la vegada que tendre, amb glops de tristesa
ResponEliminaGlups! M'agradaria pensar que és només poesia. Per dolç que sigui, destil3la tanta tristesa que no voldria que t'hagués passat a tu. Petons, bonica.
ResponEliminabufffffffffff ... salut
ResponEliminaSegur que només és un "fins després".. segur.
ResponEliminaM'agradaria pensar que no tot s'acaba, i menys coses com les que descrius... però sí, s'acaben i lo important, per mi, és haver viscut i gaudit d'instants com el què has escrit...
ResponEliminaCoi, quina peneta que m'ha vingut ara mateix, és com si jo mateixa sentís aquesta pèrdua...
ResponEliminaÀnims reina, petonassos!
preciós...
ResponEliminaTrist però ben profund...
ResponEliminabonic regal el de l'abraçada
ResponEliminaPreciós, bonic, trist... amb molt i molt de sentiment.
ResponEliminaEl millor regal de comiat o de rebuda, sempre una abraçada.
Potser l'abraçada és aquell gest que intenta retenir allò tan apreciat de l'altra persona, guardar interiorment un bocí, un record o una part d'una vida, potser...
ResponEliminaEl que ahir era present avui ja forma part del record...
Gràcies a tothom! :)