Barreges

Per al.lusions i d'estranquis el Veí ha portat el seu ( seu ? ) relat a la ràdio. I jo que torno a rellegir-lo... I m'hi poso... Vull dir a seguir-li el corrent i en faig una continuació. Li manllevo, de passada, la foto de les Històries Veïnals... ( amb el teu permís )...

Definir en poques paraules com va ser la nit seria un exercici de compressió lingüística, el qual no em veig capacitada per a sintetitzar.

L'expressió més adient seria " una acurada liofilització " o " el néctar o esperit del plaer" un cop amaïnat... Aquell gust endolcit que t'amara el cos i aplaca els sentits. La impossibilitat casi absoluta de bellugar-te. El respir pausat i el somriure dibuixat... Com si el cel s'hagués apropat...

La casa, la meva casa, s'havia transformat en hostalatge. Cares forànies i mirades còmplices. Ja sabeu allò dels veïns. Es coneixen de saludar-se, d'intercanviar quatre mots a l'ascensor, d'alguna mirada de reüll de bon matí, quan del cos se'n desprèn aquella barreja de sabó i de son, de presses i perfums. De cafè...

L'endemà al matí vaig donar un cop d'ull al passadís i amb els peus vaig apartar andròmines vàries. Casa meva havia estat un lloc de Fantasies i disbauxa.

A la cuina encara s'olorava la xocolata. El pot mig ple ... regalimant per la taula. La corbata del Veí damunt de la tapa i la meva roba interior tenyida d'aquella barreja marronosa i espessa.

Està ben clar que vaig ( vam ) perdre el senderi...

Em torna però, aquell cuquet foll a l'estómac i em ressegueix tota...

M'estintolo a la porta i el cos se'm queda travat. Els malucs adolorits, les cames enrampades i els braços febles... estic segura que no em vaig emborratxar... Només un parell de "cubates " de Jack Daniel's.

La llengua, grossa, pastosa... després de tantes dolceses...

El pis roman en silenci. He tingut un son plàcid.

He perdut el rellotge, la roba...

Dues sabates, una blanca de xarol i una altra de negra descansen sobre la xemeneia del menjador... Un lloc original per decorar...

Em pregunto de qui deu ser la blanca suposant que la negra sigui la meva...

M'agrada ser hospitalària...

De fet, el que intuïa amb el Veí, era una vetllada literària... fins a empatxar-nos de mots, poesia, cites i guies...

Després, qualsevol excusa per deixar les paraules i la filosofia i encetar, jo en diria, els diàlegs ocults del cervell...

Aquell compàs de notes extraviades que amb una fonètica inventada esdevenen sospirs. La interecció amb el respir acompassat de mots que es vocalitzen a mitges, amb sons fets a pinzellades... El fregadís de les pells desconegudes i el deliri... la passió abrupte, sorgida de dins, d'aquell racó on el foc ha sofert l'impacte de milions de molècules bellugant-se...

Els canvis sensorials als llavis, el primer senyal inequívoc del desig...

De refiló vaig veure desfilar, darrere de dues màscares, cossos febrils, amb moviments sincronitzats de ball de disfresses i de mirades lascives...

En pd40, endemoniat, buscant la seva princesa ... El seu bàlsam... Desfici per a descobrir què s'hi amagava sota aquells llençols de setí... I ELLA, majestuosa, com la Deessa del Mar, de rínxols daurats i dents de marfil...

Allà , lluny de la cuina, al racó més intel.lectual del pis, vora la llar de foc de l'estudi-biblioteca. Sols. Només amb la penombra de dues espelmes il.luminant cossos experts, exploradors nats, font d'aventures i de plaers...

Enflairo encara el perfum de la xocolata....

La despesa que vam fer aquella nit de Cacau en pols dóna per Històries Veïnals a cau d'orella... Ara que s'apropa el fred i que ve tant de gust llegir-les vora el foc...