Keith haring

Li entraven ganes de moure el cos cada vegada que passava per davant del quadre que hi havia penjat a la saleta.Un record de la seva primera revetlla de Sant Joan .Estrenava els 18 , la colla i xicot. Un "guateque" en un càmping. Més ben dit el càmping només per a ells. Música, serpentines i fanals, entrepans i begudes de colors. Xerinola, molta xerinola en la nit més curta de l'any.

El dia havia estat calurós. Havia pres el sol al terrat de casa seva ( tot adonant-se que algun veí l'espiava) i de nit estava vermella com un pigot, amb les galtes molsudes i la pell tibant. Lluïa els primers Lewis blancs que s'havia comprat treballant de cambrera els caps de setmana.

I va ballar a cor què vols com si fos la seva nit.

Els arbres del càmping apenes deixaven entreveure la lluna plena que il.luminava per sobre l'espessurai de les copes. Com si hi hagués dos nivells. El de la revetlla i més enllà, la resta del món. El present i allò permanent.

Van sortejar un quadre. L'hi va tocar al flamant xicot i de rebot a ella.

Han passat molts anys i en tots els trasllats de pis el quadre ha viatjat d'un lloc a l'altre.Li agrada tenir-lo a prop...

I cada cop que entra a la saleta puja el volum de la ràdio o de la música que té posada i belluga l'esquelet... tot el que li permeten els ossos i l'artrosi. El marit sordeja i no es cansa de mirar-la.

- Ja sé que t'agrada ballar, ja però... el que no puc és recordar qui et va regalar aquest quadre...

Ella l'abraça i continua ballant per a ell. Ha plogut molt des de llavors... Els records inesborrables per a ella conviuen amb el present diari d'ell.

Artista i activista social, 1958-1990, estats Units

Surten a la terrassa . Sobre la taula , una coca afruïtada i una ampolla de cava...

Una altre proposta de Relats conjunts

Que tingueu una bona revetlla!!!!

Porxo

Columnes d'eures
engalanant el porxo

Nits a la fresca

Carme :

Nits a la fresca
perfumades de lluna,
de companyia.

Pere:

De companyia
no me'n falta... tinc la nit
si tu no hi ets.

Joan Gasull:

Fresques nits
càlides companyies
a la brisa d'estiu.

Novesflors:

De companyia
s'alimenta l'heura.
Les nits al porxo


Elfreelang:

Porxo vegetal
bellesa enfilada
muralla tendra

Emmarcar

Hi ha instants que hauríem d'emmarcar o tancar-los amb pany i clau i de tant en tant flairar-los.

Hi ha instants que no són propietat de ningú però amb el recel perquè no ens els robin els guardem tan ben amagats que més tard ens preguntem si han estat un somni.

Hi ha instants amb gust de capvespre quan la ciutat s'endreça i els objectes i les persones conformen una mena d'harmonia desequilibrada.

Les persianes dels comerços baixen. Les persianes de les vivendes pugen, els desvagats s'asseuen a les terrasses dels bars i  els que deixen l'oficina s'aixequen del seu seient.

La llum d'aquella hora ho amalgama tot com si el conjunt formés part d'aquest quadre gairebé perfecte on les siluetes esdevenen estàtiques i els edificis de paper cartró.

L'única energia que flueix és  en les converses. La resta és silenci. Només el bombeig del cor ens recorda que estem vius i que aquest és justament un altre dels instants per emmarcar.

Post dedicat a la meva amiga Montse, la qual fa anys que lluita i necessita molt d'aire per poder respirar.

Canyó de Chelly Arizona

Si pogués t'envasaria tot l'aire d'aquesta bonica foto que m'han enviat.

Forgotten sunglasses

Era molt despistada. Allà on anava el primer que feia era treure's les ulleres de sol o posar-se-les damunt el cap. N'havia perdudes moltes. En algun lavabo públic, en alguna betzinera, damunt una pedra anant d'excursió.

Li agradava lluir les últimes que s'havia comprat. Darrere d'elles ho veia tot diferent. Al posar-se-les era com espiar el món i que el món no la veiés a ella. Fer-se invisible a altres mirades tot i que ja sabia que no es passa desapercebut amb ulleres de sol,  però   aquestes eren diferents. Se les posava i podia entrar i sortir dels llocs sense que es mogués ni l'aire. Ningú no la veia i ella veia a tothom. Ningú la podia tocar i ella podia tocar a qui volgués. Podia escolar-se per sota la porta, travessar vidrieres, saltar per una finestra, aparèixer en reunions i escoltar, entrar en un menjador amb menges exquisides i provar tot allò que li vingués de gust. Entrava a botigues , remenava i s'emprovava vestits i sabates.

Tot això li va permetre anar-se acostumant a portar una altra vida en paral.lel. S'hi va aficionar. El que li passar però és que es va convertir en una lladre.

Gairebé com qui no vol la cosa entrava en joieries cares i tot i que va començar fent petits furts va acabar emportant- se'n la peça més cara.

Gastava el seu temps i la seva energia en descobrir noves botigues, nous antiquaris i per suposat ho va intentar en algun banc.

Res feia preveure que l'enxamparien. Era posar-se les ulleres de sol i ladrenalina li recorria per les venes.

La doble vida li era apassionant fins que aquesta dèria va anar decaiguent de mica en mica.

De fet no sabia per què ja no li abellia descobrir llogarets nous on furtar alguna peça nova.

Es va interessar però en una pastisseria que hi havia prop de casa seva. Aquella olor de xocolata que li arribava fins a casa seva la tornava boja i més d'un dia s'esmunyia a l'obrador del pastisser. Provava les petites delicadesses d'aquell artesà i amb això se sentia satisfeta.

Es va anar fent gran, va tenir un fill, va perdre la memòria i no recordava on havia deixat les ulleres de sol.

Ara el seu fill  regentava la pastisseria. Li agrada escoltar al seu pare quan li explica de quina manera va conèixer la seva mare. Se la va trobar un dia a l'obrador, amb els dits i els llavis untats de xocolata i amb unes ulleres de sol damunt el cap.

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

- La resta ja la saps...li diu el seu pare. Ens vam enamorar, ens vam casar i vas néixer tu...

Però el secret més ben guardat del pastisser és que pensa deixar en herència al seu fill les ulleres de sol de la seva mare. Creu que ja té l'edat de posar-se-les.

Una altra proposta de Relats conjunts

ANIVERSARI

Em vaig quedar darrere la vidriera  de la terrassa contemplant com les gotes de la pluja queien a poc a poc de la barana del balcó. Tot era un mar d'aigua. Del cel baixava una cortina transparent, els núvols es barrejaven amb el gris del cel. Només un sol color difuminava el capvespre.

El silenci també tenia una mateixa tonalitat. Una tonalitat a mig camí entre el son i la vigília. Espiava la tela verge que tenia al davant. Silenci. Cap estímul.La respiració pausada.  El cos amotllant-se al silló. Sense esperar res. Més silenci. Gairebé el gris ho enfosquia tot. Però en només un instant la intermitència del far va dibuixar els contorns de la nit...

Uns dies de pausa per omplir-me de nou.

Llegint més que escrivint

Sense deixar de respirar...

6 anys de blog amb les seves primaveres, estius , tardors i hiverns...amb vosaltres, amb els meus...
Compartint moments.

Gràcies a tothom per ensenyar-me tantes coses.

Ho voleu celebrar amb mi?????

Llegint l'Illa dels cinc fars de Ferran Ramón Cortés.

"La vida es viu amb el cor no amb el cap"

"Les coses que tan sols entenem, les oblidem. Les coses que, a més d'entendre ,les sentim, les recordem per sempre"

Vaig anar a la presentació  de Cabaret Desire de l'Erika Lust... Us en deixo un tast...
A vegades la nit et convida i no pots dir que no... 

Patis

Patis interiors
dins el cor de les cases,
respiren vida

Una passejada per Navata, un encontre inesperat, una vetllada que s'allarga amb la nit càlida compartint una amanida de paraules.
Un plaer Fra Miquel

Una escapada a Lleida

Lleida és la ciutat de pas. La veus i costa aturar-t'hi. Lleida és a tocar. Des de Girona agafant l'eix és una tirada de cotxe i més ara que està en obres. No s'acaba mai la carretera.

Quan passes Manresa i t'endinses a la plana ja endevines que el terreny és de secà i que a l'estiu en deu caure una que t'obliga a buscar ombra i refrigeri. Però a la primavera el temps ajuda a que els contrastos siguin més vius.

Quan hi arribes albires la Seu Vella,majestuosa i espectant. És el punt de partida duna passejada a través del temps.

la Seu Vella és la catedral que data del 1200 on hi conviuen l'arquitectura romana i gòtica. En les seves parets nues hi ha gravats els estralls  dels conflictes bèl.lics que durant dos segles van assatjar el turó. No en va va servir de caserna durant aquest llarg periòde i fins el segleXX. Al voltant d'aquesta Seu s'hi va construir el barri gòtic que ara romàn al subsòl i per això Lleida no té casc antic.

El claustre de la catedral, amb unes dimensions insòlites, és considerat un dels més grans de l'Europa gòtica. És com el balcó de la ciutat i a través dels seus arcs es divisa un cel blau o gris que a voltes sembla encarat a un  mar inexistent.

La riquesa en capitells, cornises i portalades ens dóna una idea de com van treballar els artesans per a cisellar aquests ornaments.

A l'esquerra de la Seu hi ha el Castell del Rei, a la roca Subirana, el punt més alt de la ciutat, totalment reformat. Està cimentat sobre l'antiga alcassaba musulmana i durant el reinat de la Corona d'Aragó era el centre polític de la ciutat. Només es conserva l'antiga sala noble del castell amb una terrassa des de la qual, si el dia és clar, es veuen els pics més alts del Pirineu, el Montsec, el Montsant i la serra de Prades, els pobles del Segrià, la planúria amb les seves carreteres i el tren, les hortes, la ciutat vella i la nova, les muralles del turó i els teulats de la Seu.

24 hores passen volant i donen per anar amunt i avall, fer un vermut, degustar uns cargols a la llauna, fer fotografies i embastar més d'una conversa. Passejar per l'eix comercial i escoltar la història a través de les pedres.

 

És clar que no tothom gaudeix del mateix privilegi.Tenir una amfitriona "tot terreny" i això és d'agrair.

Gràcies per compartir amb nosaltres el teu temps, Kweilan.